Josep Otón, professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses i premi Joan Maragall 2011 d’assaig, va tancar ahir a la tarda les xerrades del cicle “Catalanisme i cristianisme: valors amb arrels, valors amb futur?” que han organitzat els Xulius. La seva intervenció es va centrar en la fi del paradigma de la secularització i el laïcisme que va caracteritzar els anys 80 i 90 i la nova centralitat de l’espiritualitat i la religió en els nostres dies, una centralitat que previsiblement anirà a més en els propers anys.
Otón va començar la seva intervenció recordant la secularització, és a dir, el paradigma religiós sorgit de la transició. Aquest paradigma, que no era específic de Catalunya sinó del conjunt d’Europa, a Catalunya va ser especialment intens per l’existència de certa tradició anticlerical i també per l’atipament del nacionalcatolicisme franquista. En aquell moment es pensava que, en poc temps, la secularització acabaria amb qualsevol vigència de la religió en la societat. Era el procés de “desencantament del món” (un terme procedent de Max Webber) en el qual incidien un seguit de factors vigents en aquell moment, com determinades ideologies, una gran esperança posada en la ciència, determinats factors culturals, etc.
Segons Otón, tots aquests factors van anar fent fallida al voltant del canvi de segle i han sorgit factors nous com la multiculturalitat i detrminats esdeveniments històrics que han anat posant de nou la religió al centre de la societat. És el que Otón ha anomenat “reencantament del món”
No obstant això, aquesta nova centralitat de la religió té un tarannà molt diferent de la clàssica ja que la religiositat està difusa. És un paradigma en el qual l’Església Catòlica per exemple no s’hi mou amb comoditat tot i que les dades demostren que, encara que menys que altres religions, també s’està beneficiant d’aquesta represa.
A continuació Otón va definir gran quantitat de fenòmens que mostren aquesta nova presència de la religiositat a la vida social i les contradiccions que comporta. En aquest punt va citar, per exemple, la penetració en diversos àmbits de les espiritualitats orientals (fins i amb sessions de tècniques espirituals en centres d’ensenyament públics, on paradoxalment pot arribar a ser impossible cantar unes nadales o posar un pessebre), la represa de la religiositat popular tradicional (processons, folklore, etc.), l’arribada del budisme (encara que sigui amb formes un xic adotzenades) o el creixement de la presència social de l’islam i els protestantismes. Un dels aspectes més interessants d’aquesta part va ser, per la seva peculiaritat, el de l’espiritualitat atea i també el mercat espiritual en àmbits com la literatura, la producció cinematogràfica, etc; una espiritualitat sovint vestida d’antiespiritualitat (com El Codi Da Vinci, que és una obra netament espiritual, en concret gnòstica).
A continuació va tenir lloc un interessant debat amb el públic en què van sortir temes com es estirabots homòfobs d’alguns bisbes espanyols o el silenci de Déu i la religiositat en Simone Weil, entre d’altres temes.
Otón, que va ser intensament aplaudit, es va acomiadar havent deixat en els presents una mirada molt nova que permet reinterpretar determinats aspectes de la societat com a signes clars de religiositat.
Relacions
