CATALUNYA 
L'HIMNE DE CATALUNYA. ELS SEGADORS
L'HIMNE · AVALOT DELS SEGADORS · CORPUS DE SANG · GUERRA DELS SEGADORS
L'Himne
Els Segadors és, des del 1993, l'himne oficial de Catalunya. El seu caràcter 'nacional' té, però, uns anys més d'història. Els segadors és una cançó popular catalana del segle XVII. Explica la coneguda com a "Guerra dels Segadors" (1640-1652), un aixecament secessionista, amb marcat caràcter camperol, contra la política centralitzadora de Felip IV, i molt especialment contra el seu home de confiança, el Comte Duc d'Olivares.
A partir de la Renaixença, al segle XIX, adquirí valor d'himne nacional català confirmat durant la Generalitat republicana. Després, i amb l'adveniment del règim franquista (1939) va ser totalment prohibit. Aleshores, el cant d'Els Segadors era substituït per altres cançons com ara La Balanguera, l'Emigrant, La Santa Espina o el Cant de la Senyera, i fins i tot amb estrofes del Vilorai. L'any 1976 va tornar a ser interpretat en públic, i des d'aleshores es deixa sentir cada 11 de setembre, dia de la Festa Nacional de Catalunya.
Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena!.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és l'hora segadors!.
Ara és l'hora d'estar alerta!.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç
Avalot dels segadors
Cap al maig de 1635 la guerra franco-castellana havia arribat a semblar un mal necessari. Ni Richelieu, ni Olivares no es feien gaires il·lusions amb la situació interna de llurs respectius països; tots dos aspiraven a una pau durable que els permetés posar ordre a casa seva, però tots dos tenien la idea que l'únic preludi a una pau així era la guerra, doncs ambdós homes pensaven que la política de l'altre posava en greu perill els interessos vitals del propi país.
Castella s'estava escolant, entre Flandes, el Baix Palatinat, Màntua, Alsàcia i el Nou Mon el diner castellà havia finançant innombrables operacions militars i les reserves d'homes i diners ja estaven força esgotades cap al maig de 1635 i el reclutament de tropes era una tasca llastimosa.
A mes, el 1635, un nou perill sobrevingué, de temps insinuat, el problema català, fins ara una qüestió marginal transformada per mala tàctica o mala sort en un problema central de la monarquia.
Dels francesos no podia esperar-se que s'estarien quiets a la frontera en el cas d'un conflicte castellà-català, el 14 de juny de 1635 Olivares preparà un pla mestre de campanya que comprenia transformar Catalunya en plaza de armas de Espanya i que el rei Felipe IV aniria en persona al Principat, ara be, l'elecció de Catalunya com a base militar introduïa certes complicacions que no podien ignorar-se gaire temps mes. Una complicació obvia era la dificultat d'aprovisionar un nodrit exercit a Catalunya, la collita de 1635 fou pobre, i produí als comtats de Rosselló i Cerdanya només la quarta part del rendiment normal.
Un altre qüestió era si la tramesa d'un exercit amb el rei a Catalunya implicava que s'empraria la força contra el Principat.
La reunió el 17 de novembre de 1635 del Consell d'Estat fou insatisfactòria per Olivares doncs va lliscar de les possibilitats militars del viatge de rei a una consideració de les conseqüències per a Catalunya i el problema catalan si el viatge es feia, encara que potser era una excusa dels elements dissidents de la cort de Castella, es a dir de l'oposició a Olivares. Fossin quins fossin els motius en contra de l'expedició Olivares sabia que el tractament del problema català ho feia tot particularment vulnerable i era en la qüestió catalana que li calia fer callar els seus oponents.
El 21 de gener de 1636 foren donades les ordres de posar-se en camí, i tot seguit aquestes ordres foren revocades, potser per la resistència inesperada de les corts castellanes a les noves exigències fiscals de la corona. Això volia dir que el problema català seria posposat un altre cop.
Els catalans no oferien diners com a donació voluntària, car no hi havia ningú disposat a afluixar un clau si no podia obtenir a canvi un benefici. Ni tampoc s'oferien com a soldats. Els únics reclutes eren criminals als quals s'havia obert la presó; la resta no tenia ganes de servir fora del Principat.
Amb el problema creixent de la manca d'homes a Castella, el refús reiterat dels catalans a servir sota les banderes del rei començava a tenir alguna conseqüència per a la sort militar de la monarquia.
Gairebé immediatament desprès de l'abandonament de la projectada visita del rei, la situació a Gènova empitjorà, Olivares va requerir al duc de Cardona, ex-virrei a Catalunya, que hi anés per mar enduent-se un contingent de catalans. Cardona es veié obligat a contestar que no solament això era totalment impossible, sinó que els catalans fins i tot es negaven a allistar homes per a la defensa de llur pròpia frontera. El rei oferí de suspendre la querella sobre els quints fins a les Corts següents, si Barcelona aconseguia 3.000 o 4.000 homes per sis mesos, però el seu oferiment fou rebutjat.
El Consell de la ciutat no tenia intenció de llevar homes al servei estranger contra llur voluntat, i aquesta actitud s'adeia plenament amb el sentiment popular.
El 12 de juny hi hagué un salvatge avalot quan un cavaller de Barcelona anomenat Joan Agustí Forés provà de reclutar una companyia de vint-i-cinc homes a canvi de la promesa que el rei el nomenaria veguer de la ciutat. Ell cercà els seus reclutes entre els segadors que en aquella època de l'any venien a Barcelona a llogar-se per a la sega. Corn que era un dia emplujat, els segadors no havien trobat col·locació. Mentre romanien desvagats, es va escampar entre ells el rumor que alguns dels seus havien estat detinguts a la força per Forés per compondre la seva companyia de reclutes. Els segadors avançaren cap a la casa de Forés, la qual saquejaren a pleret, i el dissortat propietari es pogué salvar només gracies a la decidida acció de les autoritats, que el van tancar a la presó municipal.
Matias de Bayetolà, Regent aragonès del Consell d'Aragó, que havia estat comissionat el juny de 1635 per dur a terme la primera visita a gran escala, o sigui, investigació virregnal, des del regnat de Felip III, comentà, “esta provincia se sustenta de milagro pues ni hay virrey ni quien administre justicia.”
El Corpus de Sang
Nom amb què son coneguts els fets del 7 de juny de 1640 (a partir del títol de la novel·la de Manuel Angelon “ Un corpus de sangre o los fueros de Cataluña” , publicada el 1857), episodi important en el desencadenament de fets que desembocaren en la guerra dels Segadors L'any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l'exercit reial (entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l'algutzir Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l'algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s'estengué cap a l'Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.
El 22 de maig grups de revoltats entraren a Barcelona amb el pretext de perseguir uns soldats que havien incendiat l'església de Sant Andreu de Palomar i posaren en llibertat el diputat militar Francesc de Tamarit, fet presoner sota l'acusació de no actuar convenientment per posar terme a la resistència de les poblacions a sostenir l'exèrcit.
El país estava en un estat de tumult. Els temors del virrei de Catalunya Dalmau de Queralt (Comte de Santa Coloma) augmentaven a mesura que els rebels passaven de ciutat en ciutat i que s'acostava el mes de juny.
Aquesta era la temporada en què, tradicionalment, arribaven a Barcelona els segadors, treballadors eventuals que hi afluïen de totes les contrades per llogar-se per a la sega. Fins i tot en temps ordinaris, els consellers municipals deixaven anar un sospir d'alleujament quan aquesta gent rude, foragitada, tornaven a abandonar les muralles de la ciutat. En aquella ocasió, amb Catalunya en l'estat d'excitació en què es trobava, llur arribada no podia fer altre que originar angoixa. Els consellers de Barcelona arribaren fins i tot a pensar a prohibir l'entrada als segadors, però tingueren por de la reacció del Consell de Cent i demanaren a Santa Coloma que fes la petició ell. Ell prou va fer-la, fou del tot desestimada. El refús pot haver estat conseqüència de la por, mes que no de sinistres intencions. El poble de Barcelona estava en un estat d'esperit terrible. Les galeres de Garcia Toledo, marques de Villafranca havien arribat al port el 5 de juny, però l'inspector general de l'exercit, don Juan de Benavides, no havia pogut desembarcar per causa de la multitud amenaçadora que emplenava els molls. El mateix Santa Coloma hauria volgut pujar a bord de les galeres, i en aquest sentit fou aconsellat pels jutges de l'Audiència, però recorda els retrets que hom li havia fet quan havia pensat anteriorment embarcar-se, el 22 de maig, (dia de l'alliberació de Tamarit) i a contracor canvia d'idea. Havia perdut la darrera oportunitat: Villafranca decidí continuar amb les galeres el viatge a Cartagena, i no va deixar cap vaixell a disposició del virrei.
Un grup d'uns quatre o cinc-cents homes vestits de segadors entraren a Barcelona la matinada del dijous, 7 de juny, dia de Corpus Cristi. Mesclats entre els autèntics segadors, i armats amb pedrenyals, dagues i punyals, hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes a les comarques al nord de Barcelona. Entre les vuit i les nou tres o quatre d'ells passaren pel davant de la casa que havia pertangut a l'agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeinà la seva daga i, colpint un dels segadors, li causa una ferida mortal. En cosa de minuts, sembla com si tots els segadors que hi havia a Barcelona haguessin fet cap en aquell lloc i els irritats segadors emprengueren el camí de la Rambla, i d'allí al palau del virrei. En arribar al palau apilaren tot de llenya davant de les portes per calar-hi foc. Afortunadament per a Santa Coloma, els Menorets, el convent dels quals es trobava davant per davant del seu palau, eixiren al carrer duent una imatge del Crist, la qual colocaren damunt les piles de llenya, i encara tragueren el Santíssim. Llur acció distragué l'atenció dels segadors el temps suficient per a l'arribada dels consellers, els diputats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell que estaven de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus.
Aquests dignataris gradualment aconseguiren encalmar els amotinats, i els feren retrocedir cap el Portal de Sant Antoni; però un grup d'homes sortí de la corrua general s'adreça a la casa del doctor Gabriel Berart i Gassol, membre de l'Audiència, que es trobava a la Rambla. El doctor Berart va escapar-se cap al convent dels Carmelitans Descalços, però els amotinats penetraren a casa seva i llançaren per les finestres els seus papers, llibres i mobles i en feren dues enormes fogueres. Desprès anaren a fer el mateix a les cases del doctor Puig, de l'Audiència, i don Guerau de Guardiola, el qual, com a lloctinent del mestre nacional, havia estat responsable de la recapta de quints i d'altres exaccions fiscals al Principat.
Mentrestant els consellers retornaren al palau virregnal i oferiren a Santa Coloma una guàrdia de tres companyies, la qual ell accepta de bon grat. Poc desprès de retornats a l'Ajuntament per decidir que calia fer a continuació, els digueren que la casa de Guardiola estava a punt de ser cremada i anaren a l'escena de l'aldarull. Ara eren cap a les dues. A poc a poc pogueren conduir els amotinats cap al Portal de Sant Antoni altre cop, però el recorregut que feien passava casualment pel davant de la casa on s'havia estatjat el marques de Villafranca i alguns dels criats de Villafranca, creient que la casa seria atacada, començaren a disparar des de les finestres i mataren un dels segadors. Els altres segadors voltaren la casa i hi calaren foc; veient que alguns dels criats i gent de la guàrdia fugien, els perseguiren fins al convent dels Àngels, on en mataren cinc o sis, i acabaren envaint convent rera convent en cerca de fugitius. Així fou descobert l'amagatall del doctor Berart, que fou assassinat.
Durant aquest desgavell, Santa Coloma decidí, d'anar al port per tal d'embarcar. Havia arribat una galera genovesa aquell mati, i hom li feu senyals que avares al moll. Els diputats desprès d'haver acompanyat el virrei amb una escorta i creient haver-lo deixat segur retornaren a la ciutat per recórrer-la.
Mentre estava esperant al moll, els consellers feien tot el que podien per aquietar el tumult entorn de la casa del marques de Villafranca, en l'aldarull format el tercer conseller va entrebancar-se o fou abatut a terra d'un cop. A l'acte va córrer el rumor que un dels consellers havia estat assassinat pels criats del marques de Villafranca. Una multitud enfurida corregué cap al port en persecució dels criats de Villafranca.
Així que els amotinats arribaren al port i forçaren l'entrada dels molls, els tres bisbes i el gran nombre de nobles que havien estat amb el virrei aquella estona es dispersaren, deixant-lo sol amb un grupet.
Santa Coloma ordena que es fessin senyals a la galera, però un cirurgià anomenat Novis s'enfila a la torre del moll i obliga l'artiller, a punta de daga, que dispares contra el vaixell, mantenint-lo així a distancia. Veient que no hi havia esperança que cap embarcació s'acostes, perquè quedaria sota el foc de l'artilleria, el grup marxa seguint la costa en direcció de Montjuïc, però Santa Coloma, un home gras, coixejant pel roquisser a la calda del migdia, es queda molt enrera, amb només un o dos criats a la vora.
Una versió ens diu que mentre caminava per sobre els grossos còdols, Santa Coloma rellisca i caigué, i sembla que es trenca el canell en la caiguda. Caigué en basca en sentir el dolor, i quasi al mateix moment uns quants dels rebels els atraparen. Un altre amotinat arriba en aquell moment, veié Santa Coloma a terra, el reconegué i li enfonsa una daga al ventre. Un company seu li clava tres o quatre coltellades mes, i aleshores el grup s'allunya, deixant el virrei de Catalunya mort a la platja.
La versió oficial justificativa de la ciutat va ser que Santa Coloma mori d'accident en la fugida i que fou ferit quan ja era mort, segons diagnòstic de Joan Pau Marc i Jaipi, perit anatòmic cridat per a l'examen.
Alguns informes oculars diuen que els segadors gaudiren de la cooperació activa de molta part de la població baixa, i sembla que en particular les dones demostraren gran ferotgia. Però fou probablement menor l'activa participació de part de la població que no pas el consentiment tàcit de quasi tothom, cosa que permeté als segadors actuar amb aquella llibertat. Les companyies de milícia de la ciutat, proporcionades pels gremis, mai no estigueren presents als llocs de les batusses, excepte per guardar la Taula i el Banc de la Ciutat.
Es possible revelar els noms tan sols de dos dels segadors que tingueren part principal en els esdeveniments del Corpus. Un d'ells era Sebastià Estralau, el cap dels rebels de l'Empordà l'altre, que sembla haver estat el responsable de gran part de l'organització, era un tal Rafael Goday, cap dels rebels del Prat, que havia escapat de presó el dia de l'alliberament de Tamarit, car estava sota pena de mort per certs delictes no especificats. Fou ell qui organitza la crema de les cases dels doctors Puig, Masso i Mir, tots havien estat els seus jutges.
El cert es que els segadors tingueren la ciutat a la seva mercè. L'oligarquia de Barcelona fou impotent mentre la major part del poble contemplava les activitats dels amotinats amb ulls mes o menys simpatitzants. Però, un cop passada la primera impressió, sembla que l'oligarquia va reprendre coratge, be que a poc a poc; el 9 de juny tota la noblesa es reuní en sessió a la Casa de la Ciutat des de les vuit del mati fins a les cinc de la tarda per discutir que calia fer i acordar crear dues companyies de cent homes per patrullar per la ciutat de dia i de nits. El mes important era fer fora de Barcelona els segadors. Com mes temps hi romanguessin, mes gran seria el perill que es reviressin contra l'aristocràcia i els rics, que generalment eren titllats de “traïdors” quan ja altres “traïdors” mes evidents havien estat exterminats. L'11 de juny el tercer conseller recorregué la ciutat a cavall, acompanyat de gran part de la noblesa, i el mateix dia el conseller en cap aconseguí fer sortir els segadors de Barcelona a pretext que Girona estava en perill de ser atacada pels tercios i calia córrer a defensar-la.
Almenys de moment, el daltabaix barceloní s'havia acabat. Cinc dies d'anarquia i violència es cloïen, deixant darrera un rosec de destrucció per on un jutge de l'Audiència havia tingut casa. Tots els ministres del rei al Principat, objectius principals dels rebels, havien buscat refugi en esglésies i convents. De dotze a vint persones havien perdut la vida, incloent-hi el virrei.
El dia 11 de juny de 1640 el sentiment predominant a Barcelona era d'alleujament, i quasi de confiança. L'èxit obtingut pels consellers fent fora els segadors havia estat seguit d'un millorament tan sorprenent i immediat de l'ordre públic que, segons paraules del síndic de Manresa, “apar estem ja en paradís al respecte del que estàvem... lo cert es que los soldats del Rei nostre senyor son ja fora de Catalunya i que per ara no se tem tornin en ella, ans s'espera buidaran també Rosselló, on de present es troben”.
La revolució semblava haver acabat en un triomf quasi abans de començar
Guerra dels Segadors
Aixecament català (1640-1652) contra la monarquia hispànica deIs Àustria d'accentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català.
La noticia de l'assassinat, el Corpus de Sang, de Dalmau de Queralt i Codina (comte de Santa Coloma), virrei de Catalunya, esbalaí la Cort, mentre que d'altres prengueren els esdeveniments del Corpus amb mes tranquil·litat.
El govern de Madrid (rei, favorit i consells) era un cercle tancat. Aïllat de l'aire exterior, legislava en un buit, convocant més reunions per redactar més papers que serien considerats per més juntes, fins que el rei, i el Comte-Duc es trobaven soterrats per piles de documents, i les decisions s'havien canviat, revocat, revisat, fins que ja havien perdut tota significació. En aquest moment de crisi en la sort de la monarquia, és instructiu de contemplar Olivares i els seus col·legues en plena tasca. En arribar la nova de la mort de Santa Coloma, el Consell d'Aragó, compost per sis ministres (el cardenal Borja, el protonotari i els regents Vico, Magarola, Bayetolà i Sisternes) es reuniren immediatament i decidiren que per esbalaïdores que fossin les noticies no es podia fer res, de moment, “porque no habiendo medios para obrar como conviene para castigar tan grande delito y enmendar aquella província se debe ir con esta atendencia”. De fet, mentre no hi hagués dins de la península un exèrcit disponible, no hi havia res que Madrid pogués fer, llevat d'esperar a veure venir. Aquesta conclusió fou comunicada pel protonotari a una junta composta per membres del Consejo de Estado i la Junta de Ejecución, convocada especialment per Olivares en rebre la noticia. La junta especial, la formaven quinze ministres, Pedro de Arce, Don Nicolas Cid, Protonotari, José Gonzalez, Marquès de Castrofuerte, Comte d'Oñate, Marquès de Santa Cruz, Comte de Monterrey, Marquès de Mirabel, Marquès de los Balbases, Duc de Villahermosa, Olivares, Cardenal Spinola, Inquisidor General, i Cardenal Borja (President del Consell d'Aragó). El Cardenal Borja, d'acord amb el Consell d'Aragó, considera que la sedició hauria d'amansir-se amb les mesures “prudents i suaus”, a causa del perill de moviments per part dels francesos. “Si la província veu que hom forma un exèrcit, s'exasperarà”. Com que no tenien exèrcit per a enviar a Catalunya, no podien fer altre que esperar, o, com deia Olivares, “ganar tiempo”. Altrament no hi havia res que pogués fer llevat de deixar la direcció dels afers al duc de Cardona, nou virrei de Catalunya. Malauradament, tampoc Cardona no podia fer gran cosa. Al temps del seu nomenament com a virrei gaudia de molt mala salut. A desgrat d'això va acceptar el nomenament, i per tercera vegada prestà jurament com a virrei de Catalunya el mati del 19 de juny de 1640.
La primera acció de Cardona com a virrei fou intervenir a Perpinyà, que havia estat escenari de terribles incidents uns dies abans. El Consell de Cent va votar la tramesa de cinc-cents homes en ajut, i els Braços recomanaren als diputats d'enviar-ne set-cents més. L'endemà, però, després de fer el jurament, Cardona tingué una llarga conversa amb els diputats, en la qual es convingué que ell en persona aniria a Perpinyà, acompanyat per Tamarit i per un conseller de Barcelona. El grup abandonà Barcelona el 22 de juny, essent Cardona l'únic representant del rei, car ni un sol membre de l'Audiència no s'atreví a acompanyar-lo. Quan el grup arribà a Figueres, es reberen despatxos reials informant Cardona que a Fraga hom havia creat un consell especial per aconsellar en els afers catalans de conformitat amb la decisió de la “Junta de Ejecucion” del 15 de juny. El virrei va deprimir-se molt amb la noticia, per tal com la creació del Consell hi feia l'efecte que minava la seva autoritat, però de fet, el Consell, que tot just havia estat constituït, no féu res per interferir en els seus plans. Aquests consistien a calmar el Principat castigant els comandants de l'exèrcit culpables, i posant en marxa novament els òrgans de l'administració virregnal.
La rebel·lió, que al començament semblava prometre una alliberació providencial del Principat dels seus opressors, ja s'anava transformant en una nosa per a aquells que al principi l'havien acollida amb entusiasme. Primer, s'havia manifestat contra les tropes; després contra els ministres de l'administració central, i finalment contra tots els qui detentaven autoritat, funcionaris locals i consellers municipals, tinguts tots ells indiscriminadament per traïdors. La classe dirigent a Catalunya (nobles, mercaders, advocats, burgesos rics) estaven cada cop més alarmats en veure que el volcà començava a erupcionar dessota els seus peus. Àdhuc Barcelona, a primera línia de la resistència, quan la lluita era purament fiscal, ara es veia arraconada per aquells qui, menyspreadors, ignoraven el seu historial de resistència. L'onada de la revolució popular s'inflava tan de pressa al juny de 1640 que els diputats i l'aristocràcia cívica de Catalunya corrien el risc imminent que els sepultés. La noblesa catalana semblantment estava presa del terror. Tots els nobles grans i petits temien que no els titllessin de traïdors i no els diguessin que serien els primers de morir.
Era com si les atrocitats perpetrades per les tropes haguessin aixecat la tapadora d'un caldre, descobrint així un poble sanguinari dessota. Tota la ràbia i amargor reprimides de la població catalana, acumulades durant tantes dècades, esclataren de cop l'estiu de 1640 com a resultat de la intrusió d'un element aliè (la soldadesca) en la vida del Principat. Ja hi havia una revolució social, que començava al camp i s'estenia als elements més malcontents de les ciutats. Semblava com si les tensions, totes, que podien detectar-se en la vida social del Principat en els darrers quaranta anys haguessin castigat fins a tal punt l'estructura de la societat catalana que, finalment, aquesta havia cedit. L'odi de la petita pagesia i els desheretats de la terra per la pagesia benestant i els nobles; l'amargor dels sense feina rurals; el desig de revenja dels elements de bandidatge contra els qui els havien reprimits; les antigues enemistats de ciutat contra camp; dels ciutadans més pobres contra les oligarquies municipals, fins i tot la rivalitat tradicional entre nyerros i cadells... tot això féu explosió brutal i sobtada a Catalunya al moment que el govern desapareixia i les forces tradicionals de l'ordre es mostraven massa confoses i vacil·lants per a actuar. Catalunya, convulsa per un gran regirament social, estava caient, víctima, cap a una guerra civil. El fet que aquesta fos una convulsió social col·locava les classes governants de Catalunya en una posició molt delicada. El seu natural desig de restauració de l'ordre públic i el manteniment de la seva autoritat social els feia acudir naturalment a Cardona en l'obra de pacificació. Al mateix temps, però, la seva pròpia avorrició de la política de Madrid i la por que tenien d'ésser titllats de traïdors per un populatxo revoltat, els impedia de prestar a Cardona un suport ple i increbantable. Com a resultat, elevaren certes demandes mínimes al rei.
Aquestes demandes podien ajudar-los a salvar-se de la fúria dels rebels, per altra banda no podien sinó semblar ultratjants als ministres de Madrid. Com podia, per exemple, salvar-se Espanya d'una invasió francesa, si no hi havia tropes reials situades al llarg de la frontera catalana? En l'entusiasme del moment els catalans replicaren que, les fronteres, ja les defensarien ells sols. No deixava d'ésser una fina ironia que, mentre els anys anteriors el Principat hagués fet protestes de pobresa quan Madrid exagerava els seus propis recursos, ara eren els catalans els qui exageraven els seus propis mitjans determinats com estaven a deslligar-se de Madrid.
De totes les exigències catalanes, Cardona en satisféu només una. Arrestà els dos comandants més impopulars de l'exèrcit. Però tan bon punt provà de dur a terme la restauració del govern virregnal, topà amb dificultats. Els membres de l'Audiència es negaren a sortir dels seus amagatalls, car les autoritats catalanes no volien (i certament no podien pas) garantir la seva seguretat. El virrei s'adonava, ben a desgrat seu, que a menys que canviessin les seves actituds Madrid o Barcelona, no tenia esperances de reeixir. La seva malaltia s'havia agreujat implacablement des de la seva arribada a Perpinyà, i moria el 22 de juliol de 1640. Catalunya, ja sense administració virregnal, estava altre cop sense virrei, i els diputats es destacaven com les úniques figures d'autoritat en un territori escombrat per la revolució.
Pau Claris i els seus col·legues havien de triar entre trobar la manera de dirigir la revolució i cercar la pau amb Olivares a risc de veure's dominats totalment per les forces de l'anarquia. Car, de fet, la revolució catalana de 1640 fou en realitat, no una, sinó dues revolucions. La primera fou la revolució social, espontània, impremeditada, dels pobres contra els rics, dels desposseïts contra els possessors; el resultat final de tots aquells descontentaments socials que havien delmat el Principat durant tantes dècades. La segona era la revolució política contra la dominació castellana; el producte del perllongat conflicte d'interessos entre el Principat de Catalunya i la Cort d'Espanya, els orígens del qual poden rastrejar-se almenys fins al segle XVI, però any rera any des de la mort de Felip II s'havia anat aguditzant. Els cabdills de la primera revolució eren innominats; els caps de la segona eren els diputats.
A finals de juliol Claris i el seu col·lega de la Diputació, Jaume Ferran, escriviren una carta conjunta al capítol d'Urgell. El diputat eclesiàstic demana que es nomeni un funcionari reial per administrar la seva pròpia diòcesi d'Urgell. Però curiosament, aquesta carta, que confia que el rei d'Espanya vindrà en ajut dels canonges d'Urgell en la lluita que sostenen amb el més reialista de tots els bisbes de Catalunya fou escrita per un home que, quasi del tot cert, havia començat ja negociacions secretes amb França. La data exacta en què la Diputació Catalana establí per primera vegada contacte amb les autoritats franceses no ha pogut determinar-se satisfactòriament, però cal pensar que Richelieu, durant un temps, havia demostrat un considerable interès en els afers catalans; a dins del Principat hi havia espies francesos i és forta la probabilitat que alguns catalans associats amb la Diputació, haguessin establert contactes particulars amb els francesos ja a l'abril de 1640. Tanmateix els organismes polítics catalans tenien greuges suficients per a engegar una política de secessió en relació amb la corona de Felip IV de Castella: empresonament de Tamarít, intents de processar Pau Claris, prohibició feta a la generalitat de cobrar els drets del general, pressió fiscal militar damunt el país, etc. Per aquestes causes tampoc seria improbable que la intenció d'establir contactes amb la corona francesa fos anterior a la jornada del Corpus de Sang.
Si volem determinar els motius que inspiraren la conducta de Claris en aquest moment decisiu, només hem de fixar-nos en el panorama que es desplegava davant els seus ulls, contemplat des del seu lloc avantatjós a la Diputació. Veia el seu país devastat per les barbaritats de les tropes, les cases saquejades i les esglésies cremades; veia les atresorades lleis i privilegis atacats persistentment per la cort de Madrid, anys i panys; veia la justícia desbancada, l'autoritat reial abolida, i els seus compatriotes en armes no solament contra el govern establert, sinó contra l'ordre tot de la societat. Com a representant suprem de la nació catalana era el seu deure preservar i lliurar a la posteritat el do preciós que temporalment li havia estat confiat.
A l'altre costat el rei, era mantingut en la ignorància dels greuges dels seus vassalls catalans per consellers malintencionats, la conducta dels quals durant els vint anys darrers havia fet impossible de creure les seves promeses. Els diputats havien deixat prou clar que no hi havia esperances d'un retorn a les condicions normals fins que les tropes serien retirades de Catalunya i dels Comtats. Les tropes no havien estat retirades. Pitjor encara, semblava que les reforçarien. A finals de juny el Principat va alarmar-se amb els rumors que les tropes es trobaven al sud de Catalunya i que al Rosselló es veurien augmentades per moltes més de l'Aragó i per un gran contingent d'anglesos que havien arribat a la Corunya. Com que la política de Madrid era en realitat reforçar les tropes de la frontera contra un atac francès, la brama no estava del tot mancada de fonament. La posició del Principat semblà, doncs, desesperada a Claris. Un atac castellà l'amenaçava des de fora; la guerra civil des de dins.
En aquestes circumstàncies, la “raison d'état i la prudència” aconsellaven fer una gestió prop de França. Als ulls de Claris això no constituïa traïció, ni una ruptura decisiva amb el rei d'Espanya. No era altre que un mitjà d'assegurar el Principat contra una desagradable eventualitat que encara podia evitar-se. També hi havia la possibilitat que l'ajut francès no fos necessari. Els contactes que potser existien entre els catalans i els enemics d'Olivares a la Cort estaven voltats de tant misteri que és impossible de dir si a Barcelona en aquell moment alimentaven, fins i tot, el propòsit de provocar una revolució palatina a Madrid. L'aristocràcia castellana en conjunt era aferrissadament oposada a Olivares; el poble baix castellà estava descontent. La victoriosa resistència de Catalunya a les exigències de Madrid augmentava molt i molt les oportunitats que el Comte-Duc caigués del poder i es fa difícil de no creure que hi havia almenys certa entesa entre els enemics del Comte-Duc i els catalans.
Una campanya pamfletària des del cercle del comte d'Olivares a Madrid i de les dues institucions cabdals del Principat a Barcelona intentà justificar, des dels dos punts de vista, els preparatius bèl·lics i els pactes consegüents. La junta estigué d'acord en la necessitat d'intervenir la circulació de papers i pamflets a la Cort, i nomenà un comitè especial per examinar els papers que aleshores hi havia en circulació i escriure una resposta oficial. Olivares s'havia sempre manifestat partidari de les possibilitats del pamflet; a l'estiu de 1640 tenia també plena consciència dels seus perills.
Quan Claris començà les negociacions amb França, actuava avançant-se força a l'opinió pública del Principat. És dubtós si en aquell moment la majoria dels catalans haurien aprovat o desaprovat una forma determinada d'intel·ligència amb els francesos. Per bé que no desitgessin en absolut tenir res més a veure amb Castella, la idea de llançar-se en braços dels francesos, enemics tradicionals, els havia forçosament de repugnar. El juliol i agost de 1640 estaven decidits a mantenir-se ferms; a demostrar que eren militarment i econòmicament autosuficients i capaços de defensar la frontera contra els enemics del rei sense haver de recórrer a l'ajut militar de Castella. L'eventual acceptació per part dels catalans d'una aliança francesa no era, doncs, resultat de cap estimació profunda pels francesos. L'aliança els fou imposada en part per l'actitud intransigent de Madrid, que a la llarga no els deixà cap alternativa, i en part per l'astuciosa tàctica d'un grupet d'homes que, per una o altra raó, s'havien compromès, en els primers moments de la revolució, a tractar amb els francesos, i ara no podien o no volien fer-se enrera. Si bé Catalunya com a nació era tradicionalment i violentament antifrancesa, almenys un sector de la població no devia mirar del tot de reüll la perspectiva d'una aliança amb França. La majoria dels barons de la contrada fronterera tenien lligams personals íntims amb els seus veïns francesos; un gran nombre de botigues del Principat depenien dels subministraments de mercaderies franceses, i el Rosselló i la Cerdanya no podien sobreviure sense el comerç francès. Més decisiva encara per contribuir a fer bascular el Principat vers una aliança amb França era l'existència a Catalunya d'una gran població d'origen francès. Aquests immigrants francesos treballaven en tota mena d'ocupacions (filadors, tintorers, forners, ataconadors, jornalers a pagès), però el grup més nodrit era el dels servents. Per altra banda, la majoria d'habitants francesos estaven instal·lats a Catalunya des de feia més de 30 anys, trenta anys abans que la revolució comencés. Molts d'ells s'havien casat amb catalanes i havien assimilat tan bé el mode de vida català que podien ser vistos com natius. Durant la guerra amb França entre 1635 i 1640 els catalans estaven convençuts que aquells eren lleials a la pàtria adoptiva. En els darrers quaranta anys aquests immigrants havien lluitat de costat amb els catalans contra els atacs francesos, i la seva lleialtat estava fora de dubte. Malgrat això, el fet que una proporció tan gran de la població catalana fos d'extracció francesa no ha de descartar-se en explicar la relativa facilitat amb què Catalunya canvià la seva fidelitat al rei d'Espanya per la fidelitat al rei de França. Pensem també que no va ser fins el segle XVIII que els castellans i andalusos començaren a emigrar en gran nombre a Catalunya. Si l'excés de població de la Castella del segle XVI hagués estat obligada a cercar sortida a la Península espanyola i no al Nou Mon, Catalunya hauria tingut aportacions castellanes i no franceses, i la tasca d'Olivares de fondre les diferents províncies de la península hauria pogut ser força més fàcil.
Els nobles i gentilitat catalans, desproveïts de càrrecs, mancats d'honors i tractats d'una forma que no haurien pas tolerat els seus avantpassats no veieren cap raó, al moment de la crisi a l'estiu de 1640, per a arriscar les seves vides en favor d'un rei que de forma tan singular no havia sabut apreciar els seus serveis. El clericat català tenia les mateixes raons, o potser més importants per a sentir-se vexat. Havia contribuït amb taxes més carregoses i amb més regularitat que qualsevol altre grup de la societat catalana. Els capítols catedrals s'havien vist imposar bisbes castellans; no-catalans havien estat escollits per els abadiats catalans. Finalment, fins i tot l'aristocràcia no militar ara ja s'havia guarit de qualsevol desig de vendre's la primogenitura per un plat de llenties. La ciutat de Barcelona, i moltes ciutats menors, estaven exasperades pels esforços de la corona per obligar al pagament dels quints. Després, a la primavera de 1640, les ciutats havien estat subjectes a la depredació de tropes salvatges, indisciplinades, que havien saquejat i assassinat i no paraven de demanar més diner. Quan van provar de satisfer les exigències del rei no havien aconseguit sinó una ininterrompuda successió de demandes encara més insistents, i l'odi del poble. Per totes aquestes raons, els membres més responsables de la societat catalana convençuts per l'experiència d'aquells anys que la cort pretenia trencar les seves lleis, destruir les llibertats i reduir-los a un estat legal i economia comparables als de Castella, deliberadament giraren l'esquena a Madrid. Era impensable que restessin units a Castella per segles. Aquest era l'estat mental a què la política d'Olivares havia reduït la classe rectora catalana cap a l'estiu de 1640, i fou justament en aquest moment que la revolució social, un aixecament contra la monarquia hispànica deIs Àustria d'accentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català, s'abaté sobre el Principat. La presència d'una commoció social enfrontà la classe dirigent amb un cruel dilema. Estava aterrida per la xusma, però no podia apel·lar, com hauria volgut, a l'autoritat reial buscant-hi protecció per tal com la corona ja no posseïa cap autoritat a Catalunya. No veient cap manera com, quedant-se a Catalunya, poguessin salvar les seves vides i conservar alhora la fidelitat al seu rei, molts nobles de dalt i del mig començaren discretament a anar-se'n del Principat cap a Aragó o València.
Pel que fa a la Generalitat, que portava aleshores pràcticament tot el pes de la responsabilitat política, ja el mes d'agost iniciava els contactes amb França; el 7 de setembre se signava a Ceret (Vallespir) el compromís, el 10 de setembre convocava a Barcelona els braços en una mena de corts pròpies, mentre duia a terme un detallat informe de les disponibilitats militars del Principat, però també de l'actitud general resistent a prendre les armes. L'ajuda militar francesa es feia imprescindible. Les autoritats catalanes demanaven ajuda militar a la corona francesa per defensar-se de l'ocupació de Felip IV, començada després de la mort del virrei comte de Santa Coloma i del subsegüent alçament pagès del país. L'ajuda militar francesa era oferta primer juntament amb el dret de constituir-se en república lliure sota la protecció de la corona francesa Els pactes de germanor desembocarien en la proclamació d'una república catalana lliure, sota la protecció francesa, el 17 de gener de 1641; una setmana mes tard, davant l'alarmant penetració de l'exercit de Felip IV de Castella, Claris proclamava (23 de gener) Lluïs XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, desprès va ser-ho Lluïs XIV, el “Rei Sol”, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.
Claris hagué de renunciar a la promesa de república lliure ben aviat, i sotmetre el Principat de Catalunya a l'obediència de Lluís XIII de França (23 de gener de 1641) per obtenir realment l'ajuda militar pagada contra l'exèrcit de Felip IV de Castella, que aparellat a Aragó i dirigit peI marqués de Los Vélez, peI setembre del 1640 ja havia ocupat amb l'aliança de l'estament senyorial català, la ciutat de Tortosa (23 de setembre) i reprimit durament l'alçament popular tortosí, el mateix havia fet amb Cambrils el 15 de desembre (la resistència de Cambrils i la dura pressió a que fou sotmesa la vila tingué una repercussió intensa i molt desfavorable a l'exercit castellà responsable), i amb Tarragona que capitulava el 24 de desembre. Les autoritats franceses organitzaren la resistència i ràpidament foragitaren l'exèrcit castellà de Barcelona, on el 26 de gener de 1641 l'exercit de Los Velez fou derrotat àmpliament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. La batalla de Montjuïc, primer enfrontament entre els dos exercits francès i espanyol, iniciava una nova etapa en convertir el Principat tot ell en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys i aprofundia la divisió del territori sota les dues sobiranies.
A la zona francesa, la mort de Pau Claris el 27 de febrer de 1641 fou un pas decisiu perquè el control passes a mans de francesos. Interinament els poders foren detinguts per un consell de guerra, interinitat que acaba en fer-se càrrec del govern el primer virrei francès, el mariscal Breze, cunyat de Richelieu. Aquest reorganitza l'audiència, al front de la qual posa Josep Fontanella. L'afany de control del poder escindí els partidaris de l'aliança amb la corona francesa en dues faccions una encapçalada per Josep Margarit, governador de Catalunya, i l'altra per Josep d'Ardena. comandant de la cavalleria catalana. Ambdues faccions semblaven reproduir el bandolerisme nobiliari anterior a la guerra.
En 1641-1643 els principals protagonistes de la guerra (Claris, Richelieu, Olivares) desaparegueren de l'escena política, però la guerra continuà.
Des del punt de vista militar França aconseguiria, durant l'estiu del 1642, l'ocupació de Perpinyà i de Salses i amb això el control dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, el seu objectiu immediat. El 1644 Lleida i les comarques Ileidetanes passaven sota la sobirania de Felip IV de Castella. Al sud, Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al 1648, en què fou conquerida pels francesos, que s'hi mantingueren fins al 1650. De fet, doncs, durant la major part de la guerra, fins al 1653 amb la capitulació de Barcelona a l'exercit de Felip IV, la línia divisòria entre les dues sobiranies seguiria aproximadament el Llobregat amunt, trencaria vers Igualada i Cervera i la Seu d'Urgell, totes tres de la banda francesa. Incursions des d'una i altra banda feren oscil·lar aquesta línia. La dominació francesa va quedar reduïda des del 1652 als comtats de Rosselló i Cerdanya i a la fortalesa de Roses, que havia estat ocupada el 1645. Malgrat tot, França continua nomenant lloctinents generals de Catalunya i reorganitzà la Generalitat a Perpinyà. Un fet cal tanmateix destacar: la generalització arreu del país del problema ja no solament de l'allotjament de les tropes espanyoles o franceses, sinó, a mes, l'actuació d'aquestes com enemigues o estrangeres i sense escrúpols a saquejar, incendiar i matar en el seu pas per les poblacions. Aquest factor tindria conseqüències polítiques, econòmiques i demogràfiques greus. El problema que havia motivat l'aixecament generalitzat de l'any 1640 no havia fet sinó agreujar-se.
Els virreis successius serien en general altes personalitats militars franceses, que assumirien l'exclusiva i plena responsabilitat militar. Amb això, les garanties donades en passar el Principat sota la sobirania francesa foren mes aviat poc respectades, l'acció anticonstitucional de la política francesa contribuí, però, a reforçar la presència i l'acció de faccions antifranceses a Barcelona. Els nomenaments partidistes, les exclusions, el no compliment dels pactes anaren creant i intensificant desafeccions per part de personalitats eclesiàstiques i de l'alta noblesa, que es veieren obligades a exiliar-se. Els bens dels exiliats eren confiscats i donats a addictes en recompensa a serveis fets. L'exili fou de fet el camí seguit per quasi la totalitat de l'alta noblesa, de les altes jerarquies eclesiàstiques dels juristes. A un centenar s'elevaren les confiscacions de bens als comtats de Rosselló i de Cerdanya, que foren atorgats en bona part a catalans emigrats de Barcelona després de la capitulació de la ciutat el 1652. Amb la caiguda de Barcelona (en estat de pesta després d'un any de setge) a mans de Juan de Austria (abril del 1652) es posava fi al conflicte general, si bé encara la guerra s'arrossegà set anys i les tropes franceses encara es passejaren pel Principat (ocupant Roses, envaint l'Empordà, assetjant Girona, escometent el Vallés ocupant temporalment Cadaqués, Castelló d'Empúries, Solsona, Berga, etc). Amb la fi de la guerra, el Principat de Catalunya conservà les seves institucions, però el conflicte se saldava amb l'annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada (1659) peI Tractat dels Pirineus.