Al Ple del dilluns s’ha tornat a mostrar la desídia i la falta de gestió del govern municipal del PSC i ICV. El govern  Blanco ha presentat la pròrroga dels contractes de telefonia fixa i mòbil de l’ajuntament, uns contractes que no estan en vigor des del 2008. No han presentat quines eren les condicions contractuals anteriors i no consta cap procés de concurs públic per la subrogació de la prestació dels serveis amb Movistar ni Vodafone. Per tant l’ajuntament, a dia d’avui, està sense cobertura legal per la contractació del servei telefònic. Per altra banda, existeix un deute de 20.000€ amb aquestes companyies. Deixadesa? Falta de gestió? Qui és el culpable d’aquesta situació? Totes aquestes preguntes, que evidentment el govern no ha contestat, han motivat el nostre vot contrari a la pròrroga d’uns contractes inexistents. Sabem quin és el risc d’aquesta decisió, però cal que els responsables d’aquesta situació actuïn i facin les coses ben fetes.

Un altre exemple ha estat la proposta de modificació del pressupost, un pressupost prorrogat des del 2011 a causa de la incapacitat del govern de negociar amb els grups de l’oposició. CiU-ViA ha votat en contra d’aquest punt davant la negativa del govern de votar per separat la modificació del pressupost i l’amortització de crèdit que suposaria un estalvi de 600.000€. El nostre grup sempre s’ha mostrat favorable a la reducció de deute per part de l’ajuntament, però ha volgut forçar la negociació del pressupost. Cal ser responsables i aprovar un pressupost, com a eina necessària per a la gestió municipal i deixar de fer pedaços puntuals. Cal treballar en un pressupost global on es defineixin les accions a prendre durant l’any 2013, i ser capaços de fer una previsió d’actuacions a mitjà termini que asseguri la viabilitat econòmica de l’ajuntament durant els propers anys. En aquest context, CiU-ViA continua mostrant la seva voluntat de negociar, volem aportar les nostres propostes.

Aquests dies s’ha presentat públicament del pla pilot de vianalització de la plaça de la Vila. Una idea que a priori ens sembla positiva però que, com sempre, no s’ha pactat ni amb els veïns ni amb tots els comerciants. És a dir que el govern tira pel dret per poder dir que està fent alguna cosa. La seva responsabilitat és escoltar abans d’esbombar als mitjans de comunicació un projecte d’aquesta envergadura.

Una vegada més queda palesa la falta de projecte del govern, la manca de ganes de negociar i d’escoltar altres postures. Des de CiU-ViA lamentem una vegada més aquesta situació i estem oberts als diàleg amb els agents socials, els veïns i els grups polítics per consensuar i tirar endavant propostes que responguin a la realitat de l’interès general del nostre municipi.

El Ple del Parlament de Catalunya, en la sessió del dia 23 de gener de 2013, aprova la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, amb el contingut següent:
“Preàmbul
El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d’autogovernar-se, amb l’objectiu de millorar el progrés, el benestar i la igualtat d’oportunitats de tota la ciutadania, i per reforçar la cultura pròpia i la seva identitat col•lectiva.
L’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana. El parlamentarisme català té els seus fonaments en l’Edat Mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva i de la Cort Comtal.
Al segle XIV es crea la Diputació del General o Generalitat, que va adquirint més autonomia fins actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat de Catalunya. La caiguda de Barcelona el 1714, arran de la Guerra de Successió, comportà que Felip V abolís amb el Decret de Nova Planta el dret públic català i les institucions d’autogovern.
Aquest itinerari històric ha estat compartit amb altres territoris, fet que ha configurat un espai comú lingüístic, cultural, social i econòmic, amb vocació de reforçar-lo i promoure’l des del reconeixement mutu.
Durant tot el segle XX la voluntat d’autogovernar-se de les catalanes i els catalans ha estat una constant. La creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 suposà un primer pas en la recuperació de l’autogovern, que fou abolida per la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República espanyola es constituí un govern català el 1931 amb el nom de Generalitat de Catalunya, que es dotà d’un Estatut d’Autonomia.
La Generalitat fou de nou abolida el 1939 pel general Franco, que instaurà un règim dictatorial fins al 1975. La dictadura va comptar amb una resistència activa del poble i el Govern de Catalunya. Una de les fites de la lluita per la llibertat és la creació de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971, prèvia a la recuperació de la Generalitat, amb caràcter provisional, amb el retorn el 1977 del seu president a l’exili. En la transició democràtica, i en el context del nou sistema autonomista definit per la Constitució espanyola de 1978, el poble de Catalunya aprovà mitjançant referèndum l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1979, i celebrà les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980.
En els darrers anys, en la via de l’aprofundiment democràtic, una majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat mesures de transformació del marc polític i jurídic. La més recent, concretada en el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya iniciat pel Parlament l’any 2005. Les dificultats i negatives per part de les institucions de l’Estat Espanyol, entre les quals cal destacar la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, comporten una negativa radical a l’evolució democràtica de les voluntats col•lectives del poble català dins de l’Estat Espanyol i crea les bases per una involució en l’autogovern, que avui s’expressa amb total claredat en els aspectes polítics, competencials, financers, socials, culturals i lingüístics.
De diverses formes, el poble de Catalunya ha expressat la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig en el si de l’Estat Espanyol. Les manifestacions massives del 10 de juliol de 2010 sota el lema «Som una Nació, nosaltres decidim» i la de l’11de setembre de 2012 sota el lema «Catalunya nou Estat d’Europa» són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya.
Amb data 27 de setembre de 2012, mitjançant la resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya constatà la necessitat que el poble de Catalunya pogués determinar lliurament i democràticament el seu futur col•lectiu mitjançant una consulta. Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 han expressat i confirmat aquesta voluntat de forma clara i inequívoca.
Per tal de portar a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, reunit en la primera sessió de la X legislatura, i en representació de la voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada democràticament a les darreres eleccions, formula la següent:
Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya
D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col•lectiu, d’acord amb els principis següents:
– Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.
– Legitimitat democràtica. El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d’opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i diàleg en el si de la societat catalana, amb l’objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular, que en serà el garant fonamental del dret a decidir.
– Transparència. Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i la societat civil catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir i es promogui la seva participació en el procés.
– Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.
– Cohesió social. Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.
– Europeisme. Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural.
– Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir.
– Paper principal del Parlament. El Parlament en tant que la institució que representa el poble de Catalunya té un paper principal en aquest procés i per tant s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.
– Participació. El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local, i el màxim de forces polítiques, agents econòmics i socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.
El Parlament de Catalunya encoratja al conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d’aquest procés democràtic de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya.”

Per tot això, els grup municipal de CiU-ViA, proposa al Ple municipal l’adopció dels acords següents:

Primer.- Donar ple suport a la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013.
Segon.- Enviar aquesta moció al Parlament de Catalunya, al Govern de la Generalitat de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Govern espanyol.

Sant Pere de Ribes a 12 de febrer de 2013

Atès que Catalunya, a través del Govern de la Generalitat, des del desembre de 2010, ha fet un gran esforç per reduir el dèficit, tot aplicant nombroses mesures d’austeritat per tal de donar compliment a les exigències europees.

Atès que l’Estat espanyol ha imposat a Catalunya per al 2013 un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB. Objectiu que és, per una banda, inassolible donades les competències que es presten i la situació de les finances de la Generalitat i, per una altra banda, és totalment injust, per recaure la major part del pes de la reducció a les Comunitats Autònomes, a les quals els hi pertocaria com a màxim l’assumpció d’una tercera part del que Europa exigeix a l’Estat espanyol (per ara el 4,5% del PIB). En aquest sentit, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha reivindicat al Govern de Rajoy que revisi a l’alça l’objectiu de dèficit imposat per al 2013, passant del 0,7% del PIB a l’1,5%, distribució raonable i justa atenent a les despeses de cada administració.

Atès l’Informe aprovat el 16 de gener de 2013 pel Parlament Europeu, en el qual es posa de manifest que la càrrega de l’ajustament s’ha de repartir de forma justa entre totes les administracions, tenint en compte els serveis que cada una presta als ciutadans; en el qual es reclama la supressió dels ministeris que han transferit les seves competències però que encara existeixen sense poder ni tasca concreta i en el qual es fa una crida a retallar la despesa militar innecessària, com la compra d’equipaments militars nous i cars.

Atès que no és admissible que l’Estat espanyol davant les exigències de reducció de dèficit i de polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea es limiti a centrifugar el seu dèficit a les administracions que realment presten serveis a les persones en educació, sanitat, serveis socials, com són la Generalitat i els municipis, posant en greu perill el nostre estat del benestar.

Atès que els municipis catalans des de l’any 2010 també han hagut d’aplicar un conjunt de mesures encaminades a reduir el deute i a garantir l’estabilitat pressupostària. Si bé és cert que el context econòmic actual obliga a adoptar mesures d’austeritat i d’ajust pressupostari a tots els ajuntaments, també és cert que la imposició de mesures generalitzades de reducció de la despesa repercuteixen de manera injustificada sobre l’activitat i les retribucions del personal d’aquells ajuntaments que han fet els deures i han gestionat els recursos públics amb rigor i austeritat.

Per tot això, el grup municipal de CIU-ViA proposa al Ple municipal l’adopció dels acords següents:

Primer.- Reclamar al Govern de l’Estat espanyol que revisi a l’alça l’objectiu de dèficit imposat a Catalunya per al 2013, passant del 0,7% al 1,5% del PIB, el qual suposa una tercera part de l’objectiu global del 4,5% del PIB. El que no és admissible és que l’Estat centrifugui les exigències i la responsabilitat d’assolir els objectius marcats per Europa cap a les Comunitats Autònomes i les administracions locals.

Segon.- Reclamar al Govern de Rajoy que suprimeixi aquells ministeris les competències dels quals són de la Generalitat de Catalunya, com per exemple, ensenyament, sanitat i cultura, així com també retalli la despesa militar i, concretament, en la compra de nou armament, i deixi d’asfixiar les administracions que com la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments catalans són els veritables prestadors de serveis a les persones.

Tercer.- Donar suport a la Proposició no de Llei relativa a la modificació de la normativa d’estabilitat pressupostària als efectes de permetre que els ajuntaments sanejats no vegin limitada la seva capacitat de gestió ordinària, presentada pel Grup parlamentari de Convergència i Unió, el 28 de novembre de 2012.

Quart.- Traslladar aquesta moció al Parlament de Catalunya, Al Govern de la Generalitat, als Grups Parlamentaris del Congrés dels Diputats i al President del Govern espanyol.

Benvolguts alcalde, regidors i regidores, secretària i tots els assistents,

Ens tornem a trobar per acomplir el que estableix el ROM, que en el seu article 19 estableix que anualment se celebrarà aquest Ple extraordinari de debat sobre l’estat del municipi amb aquest únic punt.

No ho fem només per exigència normativa, sinó que des del nostre grup entenem necessaris els espais de debat públic, espais en què tots plegats fem una valoració de la situació que ens hauria de permetre evidenciar els posicionaments de cadascú en vista a possibles acords i consensos per tal de trobar vies de solucions i millores als problemes dels ciutadans de Sant Pere de Ribes.

En aquest sentit és oportú fer periòdicament un balanç global de la gestió del Govern, una visió global que els plens ordinaris no ens permeten realitzar. Per fer aquesta visió global no podem deixar de tenir en compte que l’acció de Govern  està condicionada per la situació econòmica de crisi global i per les decisions de administracions superiors, però no és menys veritat que les decisions del propi Ajuntament incideixen de manera molt important en les conseqüències finals sobre el ciutadà.

Per preparar la meva intervenció d’avui he revisat el text que vam exposar al darrer Ple de l’estat del municipi al novembre de 2011. M’ha vingut al cap la famosa pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, El dia de la marmota, en què el protagonista s’anava trobant repetidament en el mateix dia una i altra vegada, amb petits canvis, però sense sortir de la mateixa situació.

El Govern sent l’Ajuntament com si fos seu

Des del nostre grup tenim una impressió global que el nostre Ajuntament fa molts anys que està en una dinàmica de funcionament donada per la inèrcia. L’anar fent que li dóna una estructura funcionarial en què els professionals exerceixen les seves obligacions, en la majoria de casos, perfectament. Una inèrcia que esdevé correcta en el dia a dia en la major part de les situacions, però que no suposa en la majoria dels departaments, cap pas endavant que permeti al ciutadà veure millores o una dinamització en els serveis que rep. Una estructura de 260 treballadors pot donar més de si, però calen objectius clars i projectes engrescadors. Aquesta inèrcia tampoc s’ha superat per evitar els grans problemes que se’ns presenten en endavant com és el gran deute que deix Garraf Promocions, del qual parlaré més endavant.

Permetim dir-los que des del nostre grup tenim la sensació, o fins i tot podria dir el convenciment que el Govern està assentat en aquesta inèrcia per propi convenciment  de que la seva llarga experiència els dóna un plus en la seva gestió i un plus de raó per sobre de les propostes que vinguin dels altres grups del ple i, el que és més greu, dels ciutadans. Per dir-ho d’una altra manera: el Govern del senyor Blanco se sent seu aquest Ajuntament, i qualsevol canvi que pugui ser indicat des de fora, entra en contradicció amb la seva llarga, i per al grup socialista indiscutible, gestió, i per tant costa molt d’acceptar ja que es veu com un trencament.

La deixadesa: les antenes, cap d’any, etc.

Aquest posicionament d’immobilitat del Govern es veu en la gestió de l’Ajuntament i per suposat, en qualsevol intent de pactar uns pressupostos o un pla de treball, al menys amb el nostre grup. També és la causa de falta de reacció davant situacions molt problemàtiques, em refereixo a les quotes urbanístiques de la rambla del Garraf, o de la no aprovació dels comptes de Garraf promocions on vam viure un dels pitjors capítols de l’any amb un alcalde només capaç de rentar-se’n les mans, incapaç de reaccionar i exigir la correcció dels document presentats.

Trobaríem molts altres exemples: les respostes a les preguntes dels plens, els intents de debatre les taxes, la discussió en prioritats dels serveis, la demanda dels ciutadans en el tema del ball de cap d’any, etc. Se’ns mira tots els que no som ells, des de dalt, per sobre l’espatlla.

Un altre tema que estaria en aquesta línia és la gestió de les antenes de telefonia mòbil. S’està eternitzant. No es parla amb els grups que representem els ciutadans a l’Ajuntament. És una llàstima perdre l’ocasió de fer-ho bé. No hi veiem voluntat.

Feta aquesta prèvia anem a fer un anàlisi de l’estat del municipi i de la seva evolució en el darrer any:

La duresa de la crisi

Seguim vivint una situació de crisi global, una crisi financera que ha reduït el moviment de diners que es generava des del sector empresarial o per la pròpia administració. S’ha evitat la generació de riquesa i sobretot i el que és més indicatiu, s’han destruït nombrosos llocs de treball. Al nostre municipi es concreta en una dramàtica xifra d’aturats de 3155 persones, un 27% de la població activa, (dades mitjanes de l’any 2012, font IDESCAT).

Coneixem que aquesta situació genera una alta demanda a nivell de suport a les famílies en la seva activitat i necessitats diàries a curt i a llarg termini. En aquest sentit voldria reafirmar que des del meu grup entenem (tal com hem dit en diverses ocasions), que en la planificació pressupostària s’hauria de “blindar” l’aportació (entesa com a reserva) econòmica que des de l’Ajuntament es fa per intentar ajudar a les persones que més ho necessiten. Per blindar entenem que aquesta aportació no hauria de ser moneda de canvi d’acords entre grups, si no feta a partir de la reflexió i la valoració de les dades i la seva evolució. En aquest sentit cal agrair la informació que des dels serveis socials s’ha posat sobre la taula, tant per la demanda d’aquest ple, com en l’anàlisi del pla local de serveis socials que ens han permès tenir una visió global de la situació.

A part de les necessitats en el que seria despeses de l’Ajuntament, no hem d’oblidar que aquesta situació econòmica de crisi incideix de manera molt important en els ingressos. La pràctica eliminació d’ingressos en el capítol 2 lligats a l’activitat immobiliària seria el punt més evident, repetit i amb poca previsió de canviar.

No volem defugir de parlar de la reducció d’ingressos procedents d’altres administracions o causades per gestions fetes fora del nostre Ajuntament. L’increment de quotes de les llars d’infants o del rebut de l’aigua en són els dos exemples més punyents. En nombrosos plens hem discutit les causes i la motivació política que han obligat a aquestes diferents situacions, i no ens hem posat d’acord i crec que no ens hi posarem ara. Però des del nostre grup sí que hem volgut diferenciar la resposta política a aquestes decisions externes, de les decisions que s’han hagut  de prendre en el ple per tal d’assumir amb els menors efectes aquestes situacions.

Diners que no es cobren i es podrien cobrar

Pel que fa a la gestió econòmica l’any passat em referia a les Motxilles internes que afectaven de gran manera la situació del nostre Ajuntament i del nostre municipi. En el balanç d’aquest any trobem les mateixes que anomenàvem l’any passat i unes quantes d’afegides:

Un tema que venim arrossegant de manera sorprenent és la incapacitat per cobrar les quotes urbanístiques de la construcció de la segona i tercera fase de la rambla del Garraf. Posin-s’hi ja. És bàsic. Són 3 milions d’€ que l’Ajuntament ha pagat ja i que no pot cobrar. No s’han girat els rebuts ja que els propietaris, els que han de pagar la urbanització, no tenen la planificació urbanística. Com es va caure en el mateix error en la tercera fase després de patir-ho a la segona fase? Ho hem demanat repetidament. Ha de ser una prioritat. En una quantitat més petita, passa el mateix al carrer Nou.

Despeses inútils per compromisos polítics

Parlàvem l’octubre del 2011 de la reducció de despeses. Segueix la poca valentia en aquest sentit i sobretot s’ha quedar bé amb les seves bases. Poca valentia per prioritzar i immobilitat davant dels canvis. Poca capacitat de marcar objectius clars que augmentin la eficiència en la gestió municipal.

En aquest any i mesos s’ha vist una reducció en la contractació de serveis externs. Forçada per la situació de falta d’ingressos i, perquè no dir-ho, la pressió de l’oposició s’han reduït serveis que han estat assumits pels treballadors de l’Ajuntament.

Es manté però una estructura política important amb un cap de gabinet d’alcaldia, una figura amb la qual no hem estat mai d’acord, i que encara no veiem què aporta a la gestió del municipi, més enllà d’un suport clarament polític al Govern. El pacte de Govern va incloure una regidoria a dedicació completa per ICV, malgrat aquesta despesa, el Govern continua essent dèbil.

Decathlon i Solers: una oportunitat mal gestionada i un desastre

Un aspecte molt necessari per al municipi és la dinamització econòmica. Estem en la mateixa situació: molta soroll i pocs resultats. L’acció per facilitar l’ampliació de Decathlon va ser un bon exemple d’una actuació conjunta de tots els grups per tirar endavant un projecte, però en aquest moment no hi ha res. ¿Fins a quin punt el Govern en fa un seguiment ?No ho sabem. El que sí que sabem és que dels llocs de treball que es van publicitar ràpidament, de moment res de res.

Un gran exemple de dinamització econòmica que hem viscut darrerament és la demanda que va fer l’alcalde als gestors de la finca de Solers. Ell mateix els  va proposar que demanessin una ampliació d’usos per incorporar el joc entre altres activitats. En el ple se li va negar perquè els tècnics van fer un informe justificadament negatiu. Naturalment la sorpresa que varen tenir va ser majúscula. Mala feina. Així els ciutadans i els emprenedors econòmics ho tenen molt difícil. Ens arriben moltes queixes, moltes sensacions negatives dels processos de demandes de llicència d’activitats: lentitud, falta de reacció, i d’interès de responsables polítics i també de responsables tècnics. Francament, creiem que és un mal crònic del nostre Ajuntament que s’hauria de reconèixer, analitzar i intentar agilitzar. En aquest moment més que mai.

En un dels darrers plens varem iniciar un interessant debat sobre la revisió del pla general. És un debat que hauríem de continuar. Des del nostre punt de vista cal un anàlisi intens de les limitacions actuals del pla i de les problemàtiques que això genera. Ho venim dient fa temps. Des d’uns objectius consensuats cal valorar les modificacions que siguin necessàries. Creiem sincerament que la situació actual no és bona, i genera confusió i sobretot excessiva personalització en la valoració dels nous projectes.

Garraf promocions: errors del Govern i actituds inadequades d’UM9

I parlant de motxilles que arrosseguem i arrossegarem no podem obviar, Garraf Promocions. Se n’ha parlat molt darrerament. S’ha embolicat molt. Però deixeu-me fer tres reflexions al respecte:

• No es pot negar que la situació financera global ha evitat el finançament dels possibles compradors dels habitatges, però tampoc es pot negar que la gestió encomanada a l’empresa CQ Consultors, avalada pel Govern Municipal, no ha estat bona. El principal moment va ser quan es va tirar endavant el concurs a l’empresa constructora sense haver pactat sòlidament el finançament amb les entitats bancàries. A partir d’aquell moment ha estat impossible tirar enrere.

• A hores d’ara el tema és molt important. Molt preocupant. Es van prendre unes decisions que després dels resultats tant negatius suposaran una càrrega econòmica per temps. Un endeutament  que condicionarà la gestió del Govern, i per tant els servies als ciutadans,  d’aquesta i de properes legislatures.

• UM9 ha pres la decisió de tirar el tema a Fiscalia. Una decisió que van tirar endavant de forma individualitzada buscant un protagonisme en els mitjans de comunicació. No critiquem la decisió. Nosaltres vam entendre que abans d’anar a fiscalia calia afinar, calia separar el gra de la palla, i concretar la demanda, per això demanàvem una auditoria externa. No va ser així, cap problema. Estem en el punt que estem i hi ha el que hi ha. El que no compartim és la decisió de desentendre’s del procés de liquidació. Els efectes d’aquest procés poden ser molt importants per l’Ajuntament. Quedar-se fora és voler escapar d’un procés dels que la vostra formació n’ha format part fins ara. Cadascú en el seu paper, però se’n formava part. La dimissió dels membres d’UM9 del Consell d’Administració cinc minuts abans de la liquidació de l’empresa és un acte, si m’ho permeten, com a mínim sorprenent.

El deplorable estat del patrimoni municipal: Ajuntament, Local, etc.

Més enllà dels temes més implicats en la gestió econòmica hem de parlar de la qualitat dels serveis.

En aquest sentit l’estat del “patrimoni” municipal n’és un exemple: el local, el teatre de Les Roquetes, Can Pau Roig, i darrerament, l’edifici de l’Ajuntament. He sentit vàries persones de mitjana edat dient: “Aquest Ajuntament ja no el tornaré a veure obert”. Francament no és tant el que es diu com el sentiment de… tristesa ? desànim ? La gent sent un cert abandonament per part de la principal institució municipal. I això és preocupant. La reacció del Govern amb les protestes del ball de cap d’any, és un dels exemples que abona aquesta sensació. I això s’ha de treballar per evitar-ho. Potser no hi ha diners, la gent ho pot entendre, però que d’un any a l’altre els temes quedin en un calaix, això s’interpreta com una inhibició per desinterès.

Quan parlo de gent probablement no englobo a tothom, possiblement es podran excusar des del Govern en estadístiques. Si no volen veure el problema, vostès mateixos. Però aquesta sensació hi és.

L’edifici de l’Ajuntament ha de ser una prioritat en les inversions. La situació que vivim possiblement no permet una reacció ràpida, però no hem de parar en el projecte. Tota la col·laboració que vulguin, però no parin.

Tenim la sort de viure en un municipi de gent dinàmica, de gent acostumada a sortir al carrer a treballar i a gaudir dels seus pobles. Aquests dies ho veurem a les festes majors de Sant Pau i Santa Eulàlia, i ho veiem en l’alt nivell d’associacionisme. La paraula pot ser dinamisme, o trempera si voleu. L’Ajuntament hi ha de participar, amb diners o amb ganes. No ho veiem, més aviat la sensació envers l’Ajuntament és la contraria.

Les urbanitzacions

Un altra aspecte amb el qual, des del nostre grup, sempre hem insistit és el de les urbanitzacions. Nosaltres hem defensat que cal anar progressivament a la seva recepció, escoltant els veïns i treballant amb esforços comuns. No tenim pas una evidència que se segueixi aquest camí. Al contrari. El ciutadà s’ha de sentir integrat en el seu municipi i les seves institucions, en els seus serveis. Veure com es degrada el seu entorn, i que en el moment en què es vol arreglar sorgeixen més problemes que col·laboració per part de l’Ajuntament, només provoca que es tingui una sensació de “ciutadà de segona”. El partit socialista va proposar en les eleccions una “regidoria d’urbanitzacions”. No només no s’ha fet si no que no hi ha regidor específic d’urbanisme, dificultant el contacte amb els veïns. Creiem que és un tema que ha de millorar.

Incapacitat per negociar bé uns pressupostos

Feta aquesta anàlisi posem de manifest una manca de qualitat en la gestió provocada per l’activitat interna i per condicionants exteriors. Per planificar, per millorar aquests gestió té un paper molt important els pressupostos. Hem estat amb pressupostos prorrogats durant tot l’any 2012. El Govern ha estat incapaç de consensuar propostes, o simplement no ha volgut posar sobre la taula temes que sabia que hauria de debatre si o si. Parlo de l’estructura política, de prioritats que no vol canviar, entre altres. Nosaltres no hem vist una voluntat de consens, potser sí amb altres grups, però no amb nosaltres.

Ara tenim un altre any per davant. Després de la meva exposició crec que haig de dir que la negociació ha de ser de intentar quadrar el números, però també, millorar la qualitat en la gestió, prioritzar realment els temes que ens condicionen de gran manera i que ja he anomenat. Cal marcar objectius clars.

Com sempre estem oberts a parlar amb el Govern i amb tots els altres grups municipals del ple, així com amb els ciutadans del municipi.

Per un pacte de gestió, per una alternativa ràpida

Per acabar, he llegit aquests dies el concepte de pacte de gestió enfront al pacte polític per definir pactes entre grups diferents en molts Ajuntaments del nostre país. Es pot interpretar de moltes maneres, però la situació que vivim, la debilitat del Govern, la manca de projecte i dinamisme del partit majoritari ens ha de fer pensar en un “pacte” que prioritzi la gestió, buscant  l’equilibri i el respecte amb els posicionaments polítics de cadascú. No ens podem permetre gaire temps més la situació actual d’immobilisme i incapacitat real de reacció. Esperar les properes eleccions és una possibilitat, però posar-nos a treballar seriosament per una alternativa és una necessitat potser més important del que ens pensem.

Gràcies

Vegeu a continuació el text complet de la moció.

MOCIÓ EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA CATALANA

Atès que l’esborrany de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), elaborat pel Ministeri d’Educació i presentat el 4 de desembre als consellers autonòmics per part del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, atempta greument contra el model d’immersió lingüística a Catalunya.

Atès que, fins ara, la Llei Orgànica d’Educació (LOE) donava el mateix rang a l’assignatura de llengua i literatura castellanes i a les de les llengües cooficials, i que la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 declarava que ambdues llengües havien de ser objecte d’ensenyament, sent el català el centre de gravetat del sistema educatiu a Catalunya.

Atès que la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), com a la legislació pròpia del País en matèria d’educació i àmpliament recolzada pel Parlament de Catalunya, garanteix un model educatiu que dóna bons resultats acadèmics, en assolir els alumnes els nivells adequats de coneixement d’ambdues llengües al finalitzar l’ensenyament obligatori, tal com acrediten els resultats de les proves d’avaluació efectuades.

Atès que durant més de 30 anys el model d’immersió lingüística ha contribuït de manera decisiva a millorar l’ús social de la llengua catalana, garantint i promovent la igualtat d’oportunitats en una societat cohesionada.

Pels motius exposats, l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes aprova la següent moció, adoptant els següents

ACORDS

Primer: manifestar el nostre rebuig rotund a l’esborrany de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) que vol aprovar el Ministeri d’Educació.

Segon: donar suport a la Generalitat de Catalunya i al Departament d’Ensenyament en la defensa de les competències educatives de Catalunya, i en totes aquelles actuacions que porti a terme per a defensar el català i el model lingüístic de la nostra escola.

Tercer: instar el Govern a continuar aplicant la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que està en plena consonància amb els principis educatius recollits a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i que és l’eina que garanteix que no se separen els infants per raó de llengua, assolint tots ells el perfecte coneixement del català i del castellà.

Quart: donar trasllat d’aquesta moció als grups Parlamentaris del Parlament de Catalunya, a la Generalitat de Catalunya, i a les entitats municipalistes.

Tot fa pensar que l’alegria d’UM9 respon bàsicament, a la convicció d’haver trobat un “frame” que els permetrà liderar l’agenda política i recuperar posicions davant de CiU-ViA. Un “frame” és un eix polític que divideix fortament la societat i que afavoreix els interessos d’un determinat partit. El darrer “frame” que tots recordarem i que ha acabat en un relatiu fracàs és l’assumpció per part de CiU dels postulats sobiranistes de la manifestació de l’11-S per capitalitzar-ne, infructuosament, el rendiment polític. N’hi ha d’altres: el de les retallades o, amb anterioritat, el de la la por de la “dreta” (“Si tu no hi vas, ells tornen”), que qui sap on para.

Els “frames” es fan servir políticament. Pocs dies després d’haver presentat els papers a Anticorrupció, des de Twitter, Ramon Moragues ja ho utilitzava  per atacar CiU-ViA. Com que els de CiU-ViA fan un ús de Twitter força relaxat (per dir-ho d’alguna manera), de moment no hi ha hagut resposta.

Tot fa pensar que a UM9 hi ha certa sensació de canvi d’etapa, un canvi d’etapa que els ve de cara: la pujada de la CUP, el retrocés de CiU, la passivitat en l’entorn social de ViA, la decadència del PSC. Caldrà veure si aquesta sensació esdevé tendència perquè si és així, Ribes es pot reincorporar en poc temps a la nòmina de localitats amb un alcalde de la CUP.