   
Els goigs, entre la devoció
i la festa. Els Xulius, 1998
Part III: els goigs entre la
literatura i la música
La dansa provençal: un gènere
popular
Les estrofes dels goigs són les estrofes
de la dansa provençal. La dansa provençal era un dels molts
gèneres practicats pels trobadors. Com la balada (o sigui, ballada)
era un gènere que el joglar podia cantar i la gent que el sentia
podia ballar. Era, doncs, un gènere festiu que ben aviat va arrelar
i es va fer popular.
Aquest tipus de composició popular es
va unir a un tema que també era popular: els goigs de la Mare de
Déu. Aquesta unió va fer fortuna i es va convertir en el
gènere dels goigs.
I pel que sembla, en alguns llocs es va continuar
ballant al so de la dansa tot i que el tema era religiós. Això
no era pas gens estrany: en molts pobles encara es balla tot explicant
fets religiosos. I si no, fixeu-vos en les moixigangues.
DANSA
Ma/ se/nyo/ra/ m´ha/
dei/xat,
que era el bé que
tan volia
cridaré com un
orat:
malhaja qui en dones
fia!
Per les places i cantons
a veus altes cridaré
que al qui no les voldrà
bé
daran més satisfaccions;
i puix veig que s´ha
donat
a qui cert no la volia
cridaré com un
orat:
mal haja qui en dones
fia!
Una dansa tardana i escrita en català
integrada al cançoner Flor d´enamorats, editat per Joan Timoneda
al s. XVI.
El tema no té res a veure amb els goigs,
però l´estrofisme és el mateix ja que, justament, la
dansa va donar estrofa als goigs.
.
Els goigs, entre la devoció
i la festa. Els Xulius, 1998
|