Anar a veure com baixa la riera

A Ribes hi ha tres rieres que formen la gran riera de Ribes, una de les dues principals conques hidrogràfiques del Penedès. Són la de Begues, que baixa vermellosa com les terres d’Eramprunyà on neix; la de Vilafranca, que baixa groc terrosa de les vinyes, i la de Jafre, que baixa de tonalitats més clares encara, procedent directament del massís del Garraf.

Les de Begues i Vilafranca conflueixen en la de Ribes sota la Costeta, mentre que la de Jafre ho fa a can Quadres. També hi ha el torrent de l’Espluga, que hi conflueix a la zona de Sota-ribes.  

Perquè baixin les rieres hi ha d’haver un bon aiguat a les seves capçaleres respectives o ploure de manera continuada en tota la conca. L’estació de l’any en què la riera baixa més vegades és, òbviament, la tardor. I quan ho fa, és habitual anar a veure com passa, generalment al pont de les Parellades o al de la Palanca.  

Anar a veure  la riera és tot un esdeveniment social. Avis amb néts, pares i fills, parelles festejadores i tota mena de gent es barregen per contemplar la fúria de l’aigua, perquè la riera de Ribes no és ni dolça ni lenta sinó enfurida i sorollosa, sobretot al començament, quan arriba el mític cap de la riera, que tot bon ribetà presumeix d’haver vist alguna vegada.  

En el temps del progrés i la prosperitat, quan la gent era molt viatjada i havien contemplat les catarates del Niàraga, el naixement del Nil o Eurodisney, alguns autors havien arribat a insinuar que esperar el cap de la riera era tan inútil com esperar Godot o la resurrecció de la carn. La gent no perdia el temps en aquestes coses.  

Ara sabem del cert que el cap de la riera existeix (hi ha vídeos a Youtube i Facebook que el mostren). Anar-lo a esperar és, doncs, tot un repte de resistència davant les adversitats meteorològiques, fins i tot per als cargols.  

Esperar el cap de la riera és un equivalent local de certa tècnica zen. Així doncs, si plou, ja sabeu què us toca. I que la humitat us sigui propícia.

Riera de Ribes. Foto: Josep-Lluís Serarols

Riera de Ribes. Foto: Josep-Lluís Serarols