Una tarda amb el president Pujol

15 abril 2012 5:55

Jordi Pujol, president de la Generalitat entre 1980 i 2003, i la seva esposa, Marta Ferrusola, van visitar els Xulius divendres a la tarda. El president va pronunciar la conferència “Sentiment patriòtic i fe religiosa” en el marc del cicle “Catalanisme i cristianisme: valors amb arrels, valors amb futur?”, que va congregar un nombrós públic a la Sala Gran del primer pis de l’entitat.

Pujol va començar la intervenció parlant de les relacions entre Església i poder al llarg de la història. A continuació va recordar el paper jugat per l’Església en la recuperació nacional de nombrosos pobles d’Europa, com Catalunya. Seguidament es va concentrar en les relacions entre catalanisme i cristianisme al llarg del segle XX amb especial atenció a la Federació de Joves Cristians de Catalunya durant la república, a la persecució que van patir durant la revolució i la guerra i la seva posterior dissolució amb el franquisme.

La dissertació de Pujol es va centrar, tot seguit, en el paper dels catòlics en la represa nacional després del conflicte, que va relacionar amb l’actitud d’acollida de la immigració i d’atenció a les greus necessitats socials de la postguerra que es portava a terme des de les parròquies. En aquest punt va recordar que en l’actualitat tornen a jugar aquest paper social i va destacar, a propòsit d’una conversa amb un eclesiàstic madrileny, la capacitat que tenen a Catalunya organitzacions com Càritas o el Banc d’Aliments, amb un volum d’aportacions molt superior al de la resta de l’Estat.

També va evocar el paper d’organitzacions catòliques com Virtèlia i, molt especialment, la festa de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 1947, entesa com un primer acte de reconciliació. D’aquest acte (que a Ribes recordem ja que va suposar la institució de l’anada a Montserrat a peu que encara fem cada 25,26 i 27 d’abril) el president va explicar com va anar en poblacions que ell coneixia de primera mà com Vilassar i en quina mesura va suposar un punt de trobada entre persones dels dos bàndols.

Seguidament va recordar el procés de renovació que va suposar el concili i les il·lusions que va suscitar en persones com ell, que es va autodefinir com a “soldat derrotat de la tropa del cardenal Montini” en referència al paper inequívocament renovador de Giovanni Battista Montini (Pau VI).

En aquest punt, l’expresident de la Generalitat es va centrar en el paper jugat pels bisbes catalans, el seu suport als sectors més progressistes de l’episcopat espanyol durant la transició i va fer un elogi del cardenal Tarancon, de Borriana (Plana Baixa, País Valencià), catalanoparlant i sempre comprensiu amb Catalunya, on havia estat bisbe de Solsona. Va elogiar també el compromís amb el país expressat pels bisbes en el document “Arrels cristianes de Catalunya” i també el Concili Provincial Tarraconense.

El president va contrastar aquest tarannà amb l’actual i va posar en evidència l’actitud de la Conferència Episcopal Espanyola. Així mateix va apuntar que l’actual procés de residualització que pateix Catalunya en l’àmbit polític havia començat, anys abans, en l’eclesiàstic. En aquest punt, Pujol va aprofitar per posicionar-se sobre l’actual situació política i la necessitat de fermesa ja que Catalunya i el català poden arribar a desaparèixer o a esdevenir meres mostres antropològiques si es deixen arrossegar per aquesta tendència. En aquest sentit va introduir reflexions sobre la seva progressiva comprensió de l’independentisme.

A partir d’aquí la conferència va versar sobre la situació de Catalunya en els nostres dies per tornar altre cop a defensar la necessària implicació dels catòlics catalans en la defensa del país i també de la pròpia perspectiva catòlica. En aquest sentit va remarcar la necessitat de fugir de la ingenuïtat i de ser capaços de mantenir les pròpies arrels en consonància amb el pensament de Benet XVI.

D’aquesta part de la intervenció, se’n pot destacar el moment en què va apel·lar el passatge evangèlic del Judici Final (Mt 25, 31-46) per afirmar la prioritat d’acollir els forasters i alimentar-los tant des de la perspectiva catòlica com catalanista. Aquesta apel·lació a l’acollida de la immigració va ser matisada amb la necessitat de preservar la pròpia casa, és a dir, de no caure en el “bonisme” i reconèixer que les persones que s’incorporen a un país tenen drets però també tenen deures i les persones que fa temps que hi viuen també tenen dret a preservar la seva manera de ser. En aquest sentit va fer una doble interpretació de la paràbola dels treballadors “de l’hora onzena” (Mt 20,1-16).

Aquest és un breu resum, necessàriament incomplet, d’una conferència brillant, carregada d’afecte i simpatia, que mirarem de publicar de manera íntegra a Youtube en els propers dies.

Francesc Mesia, president dels Xulius, va obsequiar el president amb els Nisos i un parell de records de l’entitat i l’auditori el va acomiadar amb una ovació encomiable, posant punt i final a una vetllada que, sense cap mena de dubte, romandrà durant anys i panys en el record de la nostra entitat.

  • Print this article!
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Netvibes
  • RSS
  • La Tafanera
  • E-mail this story to a friend!
  • Twitter