Category: ressenya

Crònica de l’ascens al Gran Bachimala

8 agost 2015 23:43

El passat cap de setmana el grup de muntanya Farra i Acció va dur a terme l’ascens al cim del Bachimala, al Pirineu aragonès. Situat dins del Parc de Posets – Maladeta, el Bachimala és un dels cims més alts de la zona amb 3177 metres d’alçada.

Si voleu més informació, a continuació us deixem la cronicas de la sortida.
Continue reading 'Crònica de l’ascens al Gran Bachimala'»

Graus i treking al Montsant

25 gener 2015 0:12

Des de la Morera del Montsant s’agafa el corriol que va cap al Grau dels Barrots i de Carrasclet seguint marques de PR (marques blanques i grogues). Cruilla de camins amb pal indicador. Agafem el de la dreta, seguint l’indicació de Grau de Carrasclet. L’altre ens portaría al grau de Barrots.

Anem pujant i ens endinsem per una canal fins arribar al grau propiament dit, una paret que suparem amb graons i escales que ens trovem, passant pel mig d’una escletxa. Arribats a dalt, s’acaven les dificutats.

Nou pal indicador senyalitzant Carrasclet, d’on venim, Serra Major, pujant a munt i Barrots a l’esquerra. Nosaltres anem a l’esquerra a veure el grau de Barrots, per després torna a aquest punt (per tant si no volem, podem estalviar-nos aquest tros). Seguim el corriol, amb alguns trams amb “cable de vida”, fins el Balcó del Priorat, seguint en dirección oest fins trobar el grau, el grau de Barrots. Passem per sobre una roca amb grapes, enclastada al mig de l’escletxa. Baixem una mica més fins trovar les grapes, que donen nom al grau i que baixen pel costat esquerra fins a peu de la canal.

Tornem a refer el camí fins a la cruilla, i seguim ara les indicacions de la Serra Major. Anem pujant i trovant diferents cruilles i corriols, però nosaltres seguim sempre en direcció a la Serra Major, fins trovar el cami de capçada que recorrer tota la serra.

Anem cap a l’esquera. El camí ara és molt fressat. Al cap de poc, trovem un trencall a la dreta, amb marques de GR, que ens portaría al Toll de l’Ou. Es el camí que farem servir de tornada. Nosaltres seguim pel camí de capçada deixant diferents cruilles, fins a trovar una amb pal indicador de Comellar del Riu, on agafarem el corriol de la dreta. Al cap de cop nova cruilla, deixem el sender de la dreta i seguim recta, tot baixant fins el barranc.

Ara el camí va tota l’estona pel fons del barranc. Es un camí poc freqüentat per la quantitat de branques que hem d’anar esquivant i apartant. Trovem a l’esquerra un pal indicador de “El Pilo dels Senyalets” que ens duria a la Serra Major. Seguim pel barranc, entrant ara al Barranc del Vidalbar, cada cop amb més vegetació. Continuem baixant, trobant algunes coves, com la Cova del Soronelles. Creuem el barranc i ens situem a l’esquerra, mentre el barranc l’anem deixant cada cop més avall.

Nova cruilla. Agafem el corriol de la dreta, on el pal indicador ens mana al “Pont” i “Font de Canaleta, passem la Font Canaleta i baixem fins al fons del barranc que creuem. Poc després, nova cruilla amb pal indicador. Seguint recte aniriem a “La Pleta”, nosaltres agafem un corriol a l’esquerra que baixa que ens porta al “Pont”. Espectacular pont natural, anomenat “Pont de Aril”. Hi passem per sota, i girem a la dreta tot reseguint la paret del cincle en pujada.

Poc després ens trovem un indret conegut com “La llibreria”, una escletxa a la cinglera que podem passar per dins fins a trovar de nou el corriol, que pasa pel costat.

Seguim amunt, pel costat de la cinglera fins trovar un corriol que va de esquerra a dreta i l’agafem en dirección esquerra. Al cap de poc nova cruilla, a la dreta cap al Comellar de l’os i nosaltres anem cap a l’esquerra, al Toll de l’Ou, ara seguint marques de PR. Arrivem al mirador del Toll de l’Ou, que podem veure al fons del barranc. Ens hi acostem per veure’l de més aprop, agafant el corriol de l’esquerra que hi baixa, tenint present que després tornarem en aquest punt per agafar l’altre corriol que puja amunt. Arribats al Toll de l’Ou, observem que no hi baixa massa aigua i no sembla massa freda, fins i tot algú vol remullar-se, però finalment desisteix.

Tornem amunt fins el mirador per seguir pel cami amb senyals de GR. Trovem diferents cruilles, nosaltres seguim amunt seguint les senyals de GR i les indicacions de Serra Major fins arribar-hi tot pasant per una petit grau, una escletxa que passem pel mig.

Estem novament al camí de capçada. Ara anem cap a l’esquerra, en dirección Albarca, en busca del grau de Carrabassal. Després de força estona, trovem la indicació del grau de Carrabassal. Nosaltres, però, seguim perquè volem anar fins el punt on hi ha la Cova Santa i la Cova del Meloner. Poc abans d’arribar-hi, baixem per un barranc no senyalitzat, perque ens creiem que la Cova Santa és al fons. Ens hem equivocat. Trovem un cami que l’agafem cap a l’esquerra per anar a buscar-la i que trovem al cap de poca estona. Estem a la cova Santa i veiem la cova del Meloner més enllà. Fem la visita a la cova, tot encenent les espelmes que ens trobem a dins i que ens il•luminen la cova de forma més espiritual.

Sortim i agafem de nou el corriol desfent el camí que haviem fet per anar a veure la cova santa. Continuem per ell, passant a tocar de la paret de la cinglera, passant pel mig de parets, baixant per un torrent fins a trovar els primers elements del grau de Carrabassal, unes grapes amb corda, uns passamans, unes escales. Continuem baixant per corriol, trobant algún element més fins al punt que ja estem sota la cinglera i nomes ens quedarà flanquejar-la tot baixant lleugerament fins arribar finalment a la Morera del Montsant.

Arrivem cansats, però aviat ens recuperem fent unes cervesses i dinant al bar de la Morera, tot comentant els diferents indrets per on em passat i les vivències de cadascú per superar les dificultats dels graus.

Fitxa tècnica:
- Distancia: 24 km
- Alçada maxima: Serra Major, 1100 m.
- Desnivell +: 475 metres
- Perfil

Ruta i horaris:
- 8:15, Sortida La Morera de Montsant
- 8:50, Grau de Carrasclet
- 9:10, Grau de Barrots
- 9:20, cruilla Barrots-Carrasclet. Esmorzar
- 9:39, cruilla Barrots-Carrasclet. Reinci marxa
- 9:53, cami de capçada, Serra Major
- 10:08, cruilla Comellar del Riu-Vidalbar
- 10:30, cova de Somelleres
- 11:10, El Pont Natural (aprox. 10min parada)
- 11:47, La Llibreria
- 12:30, Toll de l’Ou (aprox. 10min parada)
- 13:24, cami de capçada, Serra Major
- 14:05, Cova Santa (aprox. 10min parada)
- 14:50, Grau de Carrabassal
- 15:30, La Morera del Montsant

Cronica “La Porta del Cel”

19 agost 2013 8:19

DIA 1
Arribem a Tavascan a les 7 del matí, després de tres hores de cotxe. Comencem a preparar les motxilles per marxar, quan de cop i volta fa un xàfec. Tots cap al cotxe, no cal mullar-se només començar. Per sort, passa ràpid i ens preparem per iniciar aquesta travessa. Si tot va bé, en 4 dies tornarem a estar a aquí.
Sortim de Tavascan (1117 m) a les 7:10 des de la caseta d’informació turística, pujant per un carrer empedrat que tenim enfront. Deixem el poble i continuem pujant, per sobre el Riu Tavascan, pel mig d’un bosc. Comencem a veure la verdor d’aquests paratges.
Trobem una cruïlla de senders. Nosaltres seguim el que puja. Resulta que havíem d’agafar el de l’esquerra en baixada que va seguint el riu de més a prop, perquè el nostre ens porta a la carretera que seguim durant uns 0,5km. Arribem a un pla, Pont de Bolle, on trobem l’altre camí. Hi ha unes taules i panells informatius de la zona. Creuem la carretera i agafem un camí a la dreta. Està marcat com l’itinerari “Camí de l’exili”. El camí és planer amb lleugera pujada. Passem a prop d’unes bordes i al cap de poc ja veiem les Bordes de Graus (1334 m) a l’altre banda del riu. Girem a l’esquerra per anar al càmping i formalitzar la reserva que havíem fet.
En el càmping ens donen la tarja de pas, amb el primer segell de les Bordes de Graus, el mapa del circuit de l’Ed. Alpina i la samarreta tècnica, que alguns adoptaran com a pijama. Ens entaulem i esmorzem amb l’entrapà de casa i una cervesa. Després d’aquesta primera en vindran moltes altres…
Al cap de 30 minuts reiniciem la marxa. Deixem la pressa de Graus passant pel marge dret de l’embassament i seguim pujant pel costat del riu, ara el Riu Noarre. El creuem per un pont de fusta i ens dirigim a Noarre, un petit nucli format per un conjunt de bordes en bastant bon estat i que sembla que encara estiguin rehabilitant. El camí gira a la dreta i passa pel costat de camps de farratge, però aviat ens tornem a endinsar al bosc en lleugera pujada. A mesura que anem pujant sentim el curs de l’aigua més lluny. Ara el sender és més dret, tenim el rierol més a prop, molt soroll d’aigua, una cascada que creuem fent una mica de xip xap, ja que les pedres no sobresurten prou amb la quantitat d’aigua que baixa. Aquesta serà una de les tòniques dels creuament de rius, rierols i barrancs. Assolim la Pleta de Guerosso. Ens aturem per fer reagrupament, posar-nos protecció solar i menjar alguna cosa.
Ja estem per sobre els 2000 metres i els arbres comencen a escassejar. Continuem el camí seguint el riu per sender ben bressat que va alternant les fortes pujades amb zones més suaus, fins arribar a l’Estany Blau del Mig. Girem la vall a la dreta, separant-nos dels llacs en vistes al Coll de Certascan. Veiem alguns núvols amenaçadors, que deixen caure alguna gota durant la pujada al coll, que hi arribem al cap de 5 hores tot superant alguna clapa de neu que em passat per sobre sense gaires complicacions.
Al Coll de Certascan (2585 m), el fort vent es deix nota encara més. Podem veure el llac, el més gran de Catalunya i el petit refugi al final. Deixem les motxilles sota d’algun petit vicac, perquè no es mullin, i pugem decidits cap al cim. Veiem el sender ben clar que pujar entre la tartera, primer amb fort pendent fins aconseguir la carena, i després es suavitzar tot crestejant fins assolir el cim
Al Pic de Certascan (2853 m) hi ha tota una barreja de sentiments i emocions. Per alguns, la primera travessa d’alta muntanya i ja hem assolit el punt més alt de la jornada d’avui. Per altres, contemplar i disfrutar de l’esplèndida vista i mirar d’intuir la ruta dels propers dies. Marquem la tarja de pas i en 10 minuts tornem a estar al coll. Descansem una mica de l’esforç de la pujada i recuperem forces menjant alguna cosa.
Ens trobem molta neu a l’inici de la baixada del coll cap al refugi. Això, juntament amb la pluja que torna a caure, ara sembla que més intensament, ens crea algun petit inconvenient. Hem de mirar d’esquivar la neu, perquè la pendent és molt forta, fent un flanqueig per una zona rocosa, amb riscos de patinar per la pluja. Després baixem per una tartera fins que la pendent s’ha suavitzat i ja trepitgem la neu sense problemes. Ja estem a tocar del final de l’etapa, primer objectiu aconseguit, el Refugi de Certascan (2230 m), que hi arribem sobre les 15.45.
Ara ja podem relaxar-nos. Deixem les motxilles i botes a l’entrada, marquem la tarja de pas i ens disposem a acabar de menjar el dinar que ens queda remullant-ho amb una cervesa. Torna a sortir el sol, és hora d’estendre la roba mullada. I mentre esperem que s’assequi, anem compartint anècdotes i experiències de la jornada. Hi ha temps per tot, fins i tot, per fer una altre cervesa abans de sopar.
Ens entaulem per sopar a les 19:30. El refugi està ple i el guarda, l’Alejandro Gamarra, veritable artífex d’aquest circuit, posa a punt tot el que cal. Compartim taula amb 4 persones més, una d’elles molt gran. El sopar molt bo, o bé, hi ha molta gana: sopa, llenties i canalons. També tenim sed, i com a bons garrafecs i penedesencs ho remullem amb vi. Entre vinet i vinet van sortint vivències entre nosaltres i els nostres companys de taula. Els quatre companys estant fent “Camins de Llibertat”, un nou circuit que s’ha començat aquest any i que comparteix amb “La Porta del Cel” els refugis de Graus i Certascan. Nosaltres som uns “novatos”al costat d’ells. Sobretot amb el Sr. Gol, de Pontons però que ara viu a Barcelona, que te 79 anys i que ja ha fet “La Porta del Cel” amb 76 anys i que té el rècord de la persona més gran que l’ha fet, i que l’any que ve i vol tornar amb 80 anys! Tot un repte. Tot un esperit de sacrifici i voluntat, que no li manquen sentint-lo parlar i explicar els secrets de la vida. Estaríem tota la nit escoltant-lo, però és hora d’anar a dormir, que demà ens toca una jornada molt dura segons ens han explicat.

Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1885m, Dsc: 750m, Temps: 07,44h
Tavascan - Graus: 1h
Graus - Pleta de Guerossos: 2h
Pleta - coll de Certascan: 1,45h
Coll - pic Certascan: 30m
Pic Certascan - coll - ref. Certascan: 1h

DIA 2
Ens llevem per esmorzar a 2/4 de 7. No s’ha dormit gaire bé, però això ja ho tenen els refugis. A les 7 i pocs minuts iniciem la marxa d’aquesta jornada, que tot en broma i per animar-nos diem que es plana ja que el punt d’inici i final estan a la mateixa alçada, però que en realitat és una de les més difícils per els continus pujar i baixar i per que s’ha de saber trobar el camí i orientar-se bé en alguns trams per falta de indicacions.
Som els primers a marxar. Al darrera nostre un grup d’un noi i tres noies, que ja ens els havíem trobat al Coll de Certascan, i que anirem trobant la resta de la travessa. Comencem baixant fort, sentint soroll d’aigua a la nostra dreta, és la cascada que deix anar la presa del Llac de Certascan, fins a un petit llac que veiem al fons. El voregem a ran d’aigua per l’esquerra i comencem el fort ascens, tot fent ziga-zagues, al primer dels quatre colls que hem de superar aquesta jornada, el Coll de Lurri (2217 m), i que en poc més de mitja horeta hem superat.
Mirem enrere, una excusa per descansar, i contemplem tot el camí fet fins ara. A l’altre costat veiem l’Estany Romedo de Dalt, on ens hi dirigim tot baixant per corriol ben fressat. Ens trobem gent, francesos, que estan fent el camí a la inversa. No creiem que hagin dormit a Pinet, encara queda molt i tot just comença a sortir el sol, i suposem que hauran acampat a prop de l’estany, que és un lloc idíl•lic amb la seva illa al mig. Voregem l’estany i seguim baixant fins el següent, el Romedo de Baix (2007 m). Abans d’arribar-hi, haurem de superar una canal equipada amb cable i corda que ens ajudarà a baixar. Trobem una pista forestal que baixa per la vall, nosaltres girem a esquerra tot vorejant el llac, passem per sobre la pressa i anem seguint els curs de l’aigua tot pujant suaument, i on trobarem dos llacs petits més.
Tota aquesta zona és molt bucòlica: aigua, rius, rierols, llacs, i verdor per tot arreu. Fins i tots ramats de cavalls pasturant enmig del darrer llac. És en aquest punt que el camí gira a la dreta per començar la segona pujada del dia. Es passa per una zona de grans blocs de pedra o és difícil trobar les marques i fites. Inicialment pugem per una canal seguint altres excursionistes que van davant nostre, que suposem que són un grup que també fa aquesta travessa al seu aire, tot acampant. Però nosaltres no veiem fites. Dubtem i comprovem el track en el gps, i efectivament, no anem pel bon camí. El track ens indica que em d’anar per una canal del costat que hi ha més a la dreta i que també du a la carena. Recuperem el camí bo, ara si que veiem les marques i fites. El sender es va definint cada cop més, deixant la tartera i pujant per prats fins arribar al coll, el Port de l’Artiga (2477 m).
Estem a la frontera amb França. Mirant cap a Catalunya veiem el pla de Boavi i la Vall de Lladorre. És un bon lloc per provar si hi ha cobertura, ja que a Certascan no, i trucar a algun familiar, com així és. Mengem una mica mentre mirem de veure per on pujarem el següent coll del dia. Haurem de pujar a l’Etang de Montestaure seguint per l’esquerra el barranc que baixa del llac per continuar pujant fins un coll que es veu a l’esquerra. Baixem per una tartera de grans blocs de pedra que anem saltant tot seguint les fites. Per l’esquerra veiem el grup de gent que havia agafat l’altre barranc i que ha acabat arribant al mateix punt.
Al final d’aquesta tartera trobem els aiguamolls, que és el punt on el camí deix el GR, que va cap al fons de la vall, per seguir un corriol a la dreta poc definit. El desviament està ben marcat amb marques molts grans de pintura groga a sobre una pedra. Comencem a pujar, creuant les aigües del barranc i enfilar-nos-hi per l’esquerra per corriol ben fressat fins arribar a un petit pla, per sobre del llac, on aprofitem per menjar i reposar una mica. Després d’un repòs costa posar tota la maquinaria del cos en marxa, però de seguida comencem a pujar fent diagonals i els muscles ja estan a to. Fem un darrer esforç fent un flanqueig per sota la creta del Pic Recós i ja som dalt del coll de Pointe de Recós (2447 m), teòricament l’últim de la jornada segons el perfil d’etapa. Però en realitat encara ens queda un l’últim tobogan fins el refugi.
Des d’aquest punt ja podem veure l’objectiu final del dia d’avui, el Refugi de Pinet. Sembla a prop, però en realitat encara ens queden més de dos hores de camí. Primer haurem de baixar, per després pujar i superar un barranc que separa el refugi del nostre camí. A partir d’ara hem d’anar en compte per seguir i trobar el camí correcte, perquè diuen que és una zona on és fàcil perdre el camí. Des de el coll sembla bastant evident i fins i tot es veuen indicis de sender al fons. Comencem la baixada fent ziga-zagues per corriol no massa evident i ple de petites pedres que ens fan patinar. Ens tornem a trobar amb el grup de les 2 noies i el noi (una de les noies va abandonar a Certascan per problemes al genoll), que baixen amb la mateixa por de no caure. Ens ajuntem amb ells i fem la resta del camí junts. Poc a poc el camí va perdent definició i en certs moments sembla perdre’s. El track del GPS ens confirma que estem anant pel bon camí. Passem uns blocs de pedra i girem a la dreta per flanquejar la base de la carena del Pic de Monestaure. Travessem les aigües d’un barranc que baixen del mateix cim. Hem tornat a trobar el sender que comença a pujar, cada vegada més fort. El sender es perd, no està molt fressat. En trobem altres, sempre amunt. En algun moment pot semblar que el sender se’n va cap a l’esquerra. De fet, si en seguim algun d’aquests ens portarà davant mateix del refugi, però amb un barranc infranquejable, que ens farà continuar amunt fins arribar al collet (2300 m).
Ja hem arribat a dalt. Ens queda l’últim pas abans d’arribar al refugi: baixar fins al fons del barranc, que està ple de neu, creuar-lo per sobre la neu, o bé, per sota per una canal que s’ha format (una mica d’aventura, no?); pujar una petita paret amb un tram d’escalada de 3r grau, equipada amb clavilles i cable, i finalment baixar per sender fins el refugi i el llac, on hi arribem sobre les tres de la tarda.
Oh! Hi havia ganes d’arribar. Veiem el llac i no ens ho pensem dues vegades. Abans de pujar al refugi, ens tirem de cap a l’estany. L’aigua està molt freda, però ens hi tornem a tirar. Estem com nous, relaxats. És una paratge meravellós per fer-hi un mos per dinar.
Arriben els companys de travessa, que havíem deixat al peu de creuar el barranc, i tampoc s’ho pensen gaire abans de llençar-se al llac. Nosaltres pugem al refugi (2246l m) i segellem la tarja de pas. Estenem la roba i tovallola mullada i celebrem haver arribat a l’objectiu del dia amb una cervesa. Comentem la jornada d’avui, i tots coincidim a dir que ha estat un dia dur pujant a quatre colls, però que ha estat molt bonica amb tots els ingredients d’una travessa d’alta muntanya: llacs, prats, tarteres, barrancs, rierols, neu, colls, petites grimpades, etc.
Ens instal•lem a l’habitació i abans de sopar tenim temps de fer una altre cervesa tot mirant de veure el camí de l’endemà, que la boira i els núvols que pugen de la vall no ens deixen veure. Però aquest tram de camí no és nou per alguns, ja que l’havien fet fa uns anys per pujar a la Pica d’Estats. El refugi no està ple, unes 20 persones. Ens entaulem per sopar, a la mateixa hora que el dia anterior. Tenim de companys els mateixos amb els que hem compartir el final de l’etapa: en Marc, l’Anna i la Jessi (l’altre noia que havíem vist, la Pat, és la que ha hagut d’abandonar). Ens expliquen la seva aventura: han fet la travessa “Carros de foc” per continuar d’Espot a Tavascan per GR-11, per empalmar amb “La Porta del Cel”. Ja porten 7 dies de travessa a les seves cames. Deu n’hi do! Ens mirem entre nosaltres i alguns pensem: “no hi ha res com ser jove, tenir temps i diners”. Els sopar el remullem amb vi per tal d’ambientar-nos. Ens han dit que el guarda del refugi, en Patrick, sol treure la guitarra i començar a cantar. Però no hi ha molt d’ambient al refugi i no el veiem amb la intenció d’agafar la guitarra. O sigui que, ens anem a dormir o bé intentar-ho.

Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1275m, Dsc: 1305m, Temps: 08,01h
Certascan - coll de Lurri: 1h
Coll de Lurri - coll l’Artiga: 2,15h
Artiga - point de Recòs: 1,30h
Point de Recòs - ref. PInet: 2,15h

DIA 3
Al igual que el dia anterior, en llevem per esmorzar a 2/4 de 7, amb l’esmorzar típic de refugi: cafè amb llet o te i les torrades amb mantega i melmelada, per posant-se en marxa passats uns minuts de les 7. Avui és una jornada important. Per alguns de nosaltres, pujarem el nostre primer 3000 i a més serà el cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats.
Així que, comencem a pujar per sender ben fressat, deixant enrere el refugi i pujant per l’esquerra del barranc. Ens trobem una primera llenca de neu. Està glaçada. Hi ha una parella que intenta superar-la per sobre, però és un tram molt perillós i exposat. No ens ho pensem i ens posem els grampons. Progressem ràpidament i amb seguretat, recorrent un centenar de metres. Ens traiem el grampons. Trobem de nou el sender, que va passant per entremig d’una tartera fins estar per sobre l’Etang d’Estats, a la nostra dreta. En aquest punt, el camí gira a l’esquerra (W) per seguir en clar ascens per pedregam fins a l’Estany de Montcalm (2560 m). En certs moments perdem el sender per pujar per grans blocs de pedra seguint les fites, per retrobar-lo de nou entre bloc i bloc. Són petits replans que ens serveixen per recuperar forces per la següent pujada, fins arribar així al Coll de la Cometa (2905 m), on comencem a veure tota la gent que ve a fer la Pica per la banda catalana i des d’on podríem pujar directes cap a la Pica. Però nosaltres tenim intenció de pujar al Pic de Montcalm i per això ens dirigim al Coll de Riufred (2983 m).
Ja portem dos hores i mitja de continuo ascens i només ens queden 10 minuts més per pujar al Montcalm (3077 m). Ja que estàvem aquí, no hem perdut l’oportunitat de pujar-hi. Ningú ens segueix. Som els únics que hi hem pujat. Baixem ràpid fins el coll i enfilem cap a la Pica, primer fent un flanqueig per després encarar de cara amunt fent ziga-zagues fins el Coll Verdaguer, per tot seguit enfilar fins la Pica d’Estats (3148 m).
El primer objectiu del dia aconseguit. Estem molt contents, alguns més que altres. Han pujat per primera vegada al cim més alt de Catalunya. Una alegria immensa ens omple contemplant tot el que veiem al nostra voltant. Ens fem les fotos de rigor. Enmig de totes les cintes, banderes i senyeres, trobem la pinça per marcar la tarja de pas, que els nostres companys de travessa no havien trobat, segons ens havien comentat durant la pujada. Baixem al coll i ens trobem de nou els nostres companys i els informem que si que hi ha la pinça. Així que hi tornen per poder marcar. Mentrestant, nosaltres aprofitem per pujar al Pic Verdaguer (3133 m)
Baixem ràpid. Ens anem trobant molta gent que puja, també avancem altres que venen del cim. Un pel més avall del Coll de la Cometa trobem que el camí segueix les petjades per sobre llenques de neu. A aquestes hores la neu està molt trepitjada i tova. Trepitgem i passem sense grampons tot assegurant cada una de les passes. Anem baixant i flanquejant la paret de la Pica, una petita pujada i ja som al Port de Sotllo (2874 m).
Observem la baixada, hi ha molta neu fins pràcticament al llac d’Estats. La pendent és forta, però la traça per sobre la neu està molt trepitjada. En certs punts el corriol torna a passar per pedra. Alguns es posen grampons per assegurar la baixada, altres prefereixen anar a buscar el camí pel pedregam. A l’Estany d’Estats ens reagrupament i continuem baixant junts. Creuem el riu per una pont, una mica atleticament fent una grimpada per sobre d’aquest, ja que està trencat, i seguim baixant fins arribar a l’Estany de Sotllo (2346 m). Veiem tendes acampades, ens mirem i decidim anar a fer un bany. Busquem un lloc arrassarat al final del llac, perquè fa molt de vent. Que refrescant i que be que senta! Estem en un lloc idíl•lic: davant del llac, amb el vent fent petites onades, veient la Pica d’Estats i com la gent va fent la baixada. No tenim pressa. Anem molt bé de temps, així que ens posem a dinar. Veiem que arriben els tres companys que hem conegut en aquesta travessa, i només veure’ns s’acosten on estem i també fan una remullada.
Hem estat quasi 2 hores, refrescant-nos, menjant, relaxant-se i potser és hora de continuar camí. Així que tots junts continuem la baixada per un sender enmig de la verdor d’una zona molt planera, plena de rierols, cascades i rius d’aigua a la nostra esquerra. De mica en mica comencem a trobar més arbres i zona boscosa, creuem el riu i continuem davallant, primer fent un flanqueig bastant llarg per continuar amb una baixada forta, que se’ns fa molt pesada, fins arribar finalment al Refugi de Vallferrera (1905 m).
Hem arribat molt assedegats, sense ni una gota d’aigua. Hi ha una font davant del refugi i hi anem de cap, a refrescant-se i a veure. Entrem al refugi, i veiem que està completament reformat, de fet, és tota una part nova. Ens traiem les botes, que deixem a l’entrada, i fem els tràmits de rigor segellant la tarja de pas, així com, altres tràmits com demanar cinc cerveses. És moment de relaxar-se i descansar. Alguns anem al riu a remullar els peus i cames i passem la resta de la tarda a la “terrasseta” de davant del refugi, tot prenent una altre cervesa, abans del sopar.
Sopem, a l’hora habitual, a la mateixa taula amb els nostres amics, sembla com si ja ens coneixessin i ens posen junts, i ho remullem amb vi, com sempre. La conversa sempre és entorn de la muntanya: de la travessa que estem fent, de les que ja hem fet uns i altres i dels possibles projectes per propers anys. Una molt bona companyia, però és hora d’anar a dormir, tot i que alguns volen esperar a fer-se fosc per anar a contemplar les estrelles, aprofitant que el cel està clar i que estem en un lloc privilegiat, sense la contaminació lumínica de la ciutat. El cel està clar, o sigui, que es pot contemplar la meravella del cel estrellat.

Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1260m, Dsc: 1535m, Temps: 07,39h
Pinet - coll de Riufred: 2,30h
Coll - pic de Montcalm: 20m
Pic de Montcalm - Pica d’Estats: 30m
Pica d’Estats - port del Sotllo: 1h
Port de Sotllo - estany de Sotllo: 2h
Estany de Sotllo - refugi Vallferrera: 1h

DIA 4
Avui hem preferit llevant-se més aviat, per poder marxar mitja hora abans. Tenim una jornada molt llarga per endavant, i com més aviat arribem, més aviat tornarem a casa. Son 2/4 de 7 i ja estem amb marxa, juntament amb els nostres companys de travessa, que avui estarem tots junts durant tota la jornada.
Baixem fins el final del pàrquing i agafem un corriol a la dreta, que per un pont travessa el Riu Noguera de la Vallferrera. Per camí ben fressat i pel mig de bosc anem avançant paral•lels al riu, que de mica en mica ens hi anem allunyant. No triguem gaire a començar a pujar i la remor del riu va minvant poc a poc. Anem trobant alguns senders per l’esquerra que van en davallada cap al Pont de la Farga. Nosaltres sempre pujant, sortim del bosc i arribem a la Cabana de Basello (1923 m). Un petit pla per fer reagrupament i continuar enfilant-nos. Deixem enrere una zona de matolls amb mils de camins, uns més evidents que altres, per continuar per prats i camí més pedregós fins l’Estany de Baborte (2342 m)
Aquest és l’últim llac que trobarem en aquesta travessa, i és nota que tornem a estar a molta alçada, perquè trobem el típic paisatge de l’alta muntanya del Pirineu. Voregem el llac per la dreta mentre a la llunyania veiem el metàl•lic Refugi de Baborte, on ens hi acostarem passant ben a prop, i començarem a pujar de mica en mica fins el petit Coll de Sellente (2488 m). Mirant enrere veiem el camí fet des de el llac, i mirant endavant veiem part del camí que ens queda.
Baixem. El camí sembla evident. Ens trobem un ramat de vaques pasturant enmig del camí. Passem entre prats, pedres, blocs i en certs moments sembla que el camí es desdibuixa. Estem atents al desviament indicat amb una placa metàl•lica, que ens indica que hem de girar a l’esquerra i pujar entre prats, pedres i tartera. El GPS ens indica que anem prou bé, però potser anem massa a la dreta respecte el track i que haguéssim hagut de girar abans cap a l’esquerra per anar a trobar el camí cap al coll. La pujada és forta, i no ho sembla. Segurament comencem a notar el cansament a les cames dels kilòmetres i desnivells acumulats, però finalment arribem al Coll de la Laguna (2596 m).
A dalt el coll hi ha una vista extraordinària. Reposem i mengem alguna cosa abans de continuar la marxa. Tenim un gran camp de visió per endavant, amb un prat verd immens que travessem tot carenant per assolir la Roca Cigalera (2668 m), l’últim cim de la travessa. Tot i que no hem de segellar i podríem esquivar el cim, que per la nostra banda sembla poca cosa, val la pena passar-hi. Des d’aquí podem veure i resseguir tota aquesta magnífica travessa, i gaudir de la vista que ens ofereix totes aquestes muntanyes que ens envolten i que hem trepitjant durant aquests 4 dies.
Baixem i anem carenant per tot un pla herbat que permet anar a bon ritme. Arribem a un coll, la Collada de la Ribera (2455 m) i girem a la dreta per baixar més forts seguint pals de fusta amb marques de color groc. El ritme es va accelerant, sembla que es vulgui arribar aviat. Al fons, en un pla a l’esquerra, trobem la cabana de la Ribera, l’últim punt de la travessa on haurem de marcar la tarja de pas. Trobem la pinça per marcar i continuem baixant pel costat d’un rierol endinsant-nos en un bosc. Al cap de poc ja veiem per primera vegada el poble de Tavascan, allà al fons. Uf, que lluny que està!
Baixem forts, sembla que anem directes cap al fons. Alguns comencen a córrer. Però no, ara el camí fa un flanqueig en lleugera baixada per l’esquerra. Seran 2 hores de baixada interminable. Baixa molta aigua de la muntanya, creuem petits rierols, ens mullem els peus. Tenim ganes d’acabar, però això no s’acaba mai. Ara girem a dreta, sembla que el camí vulgui baixar fort decididament. Si, ara ja baixem decididament cap a Tavascan, cada cop més a prop.
I finalment arribem a Tavascan, creuem el pont i ja podem donar la travessa de La Porta del Cel per acabada. Han estat 4 dies fantàstics, gaudint del paisatge, de les muntanyes i cims, de l’aigua, etc. I tot això amb molt bona companyia. Els vuit del grup final ho celebrem merescudament tot fent una cervesa, com no!
Però encara ens queda l’últim pas, que és segellar a les Bordes de Graus. Però per això agafem el cotxe, arribem, segellem, i ens donen un detallat per haver acabat la cervesa. Dinem allà mateix, tots a la mateixa taula, com ja havíem fet els últims 2 dies. Ho comentem i expliquem anècdotes, els moment de debilitat, moment d’eufòria, moments de plaer. Si! L’hem acabat! Es hora de celebrar-ho i per això brindem amb cava, amb vi, amb el que faci falta, perquè ens ho mereixem!

Fitxa tècnica i temps parcials:
Asc: 1090m, Dsc: 1830m, Temps: 06,36h
Ref. Vallferrera - cabana de Basello: 2h
Cabana - coll de Baborte: 1h
Coll de Baborte - coll de la Llaguna: 1h
Coll de la LLaguna - cabana de la Ribera: 1h
Cabana - Tavascan: 2h

Minicolònies a can Mata

16 abril 2013 19:53

Tot just aquest cap de setmana l’Esplai va fer la sortida de les minicolònies a la casa de Can Mata, a Saifores (Baix Penedès).

A les onze del matí de dissabte sortien dos autocars carregats amb nens i monitors des de Ribes que arribarien a les portes d’aquesta casa situada en aquest llogaret penedesenc. Era el primer cop que s’anava a aquesta casa. Si bé la casa era un recinte tancat situat al poble, el pati era de dimensions gegants on hi havia un sorral, i dos elements més de distracció per a la canalla, a més d’unes quantes taules de pic-nic, molts arbres i una font.

Dinant

Dinant

Un cop havent dinat conjuntament en una rotllana com és costum, van continuar descobrint l’entorn, la casa i relacionant-se entre ells fins la hora d’instal·lar-se.

Abans de fer el joc de tarda, però, va ser l’hora de berenar un entrepà. Cada grup va fer el seu joc, alguns fins i tot van sortir de la casa i el van anar a fer íntegrament en un bosc prop de la casa. De seguida es va fer l’hora d’anar a sopar, aquest cop, ja sí al menjador de la casa de colònies.

El grup de petits assegut a taula

Una estona després d’acabar de sopar, cada grup va començar el seu joc de nit. Els grups de Mitjans i Súper-mitjans van fer jocs pels fins llavors tranquils carrers de Saifores i el grup de Petits també es va sortir en algun moment de la casa. De mica en mica cada grup va anar acabant i anant a dormir.

Els súper-mitjans fent el joc de nit

L’endemà al matí a les 8:30 tothom estava despert i el grup de Súper-petits apunt per anar a parar taula per l’esmorzar. Durant el matí els grups van anar fent les seves activitats: uns quants, com els Súper-petits i els Grans, van cuinar; i els altres grups van fer manualitats. Després va ser hora de fer serveis i fer la motxilla per tornar al cap d’unes quantes hores.

Per dinar, els monitors dels Súper-grans, que feien de cuiners ja que el seu grup no ve de minicolònies, van preparar macarrons de primer i salsitxes amb patates de xurro de segon. De postres hi havia una poma.

Els petits abans de tornar cap a Ribes

Així que, a les quatre de la tarda els autocars sortien de Saifores cap a Ribes, on arribarien un pèl més aviat del que estava previst, però cada nen amb el seu penjoll i molts havent fet una migdiada a l’autocar. Per acabar les mini-colònies es va fer l’hora dels adéus a la plaça de l’Església. I després la foto dels monitors.

Els monitors

L'equip de monitors

El dibuix del penjoll d'aquest any

El dibuix del penjoll

Farra i Acció al Mont Blanc: intent desmuntat (2)

14 juliol 2012 1:05

Si l’any passat va ser el Gran Paradiso, cim alpí italià situat a la vall d’Aosta, enguany la proposta de la secció de muntanya Farra i Acció dels Xulius CSR era assolir el cim del Mont Blanc de 4810 metres situat als Alps francesos. El passat 29 i 30 de juny, tres socis ho van intentar, però no va poder ser. Les males condicions meteorològiques ho van impadir.

Inici de la marxa desde el Plan de l'Aiguille, l'estació intermitja del teleferic de l'Agulle de Midi

Inici de la marxa desde el Plan de l'Aiguille

El teleferic pujant a l'Agulle de Midi

El teleferic pujant a l'Aiguille du Midi

Els tres membres de la secció començaven l’aventura just acabat el castell de focs de la festa major de Ribes. A les 10 del matí s’arribava a Chamonix, abans de les 11 s’agafava el telefèric de Midi, i a les 11 es posaven en marxa des de Le Pla de l’Aiguille amb magnífiques vistes de l’Aiguille du Midi i el Mont Blanc, i amb l’objectiu d’assolir el cim del Mont Blanc per la ruta de Grands Mulets.

Seguint el corriol, amb el glaciar Pélerins al fons

Seguint el corriol, amb el glaciar Pélerins al fons

Baixada incomode al glaciar

Baixada incomode al glaciar

D’inici, un corriol ben marcat i senyalitzat amb punts grocs els anava guiant. Les primeres dificultats apareixien al haver de creuar el glacial Pélerins sense neu, primer baixant al fons del glacial per un terreny desgastat i de terra, i després per pujar per el mateix terreny encara més desgastat i descompost que l’anterior. Es seguia corriol, creuant de tant en tant algunes llengües de neu que baixaven dels cims, fins a l’antiga estació del telefèric de Gare des Glaciers. En aquest punt, ja es veu el següent objectiu: el glacial des Bossons. Es dirigeixen cap a ell, es posen els grampons i comencen a creuar-lo intentant seguir la traça marcada a la neu.

El glaciar des Bossons. Impressionant!!!

El glaciar des Bossons. Impressionant!!!

Saltant les primeres esquerdes

Saltant les primeres esquerdes

Es segueix la traça prou bé, creuant evidents esquerdes de tant en tant, pujant de mica en mica en diagonal, pujant graonets formats per el glacial. I finalment s’arriba a la Jonction, un conjunt de caos de blocs de neu, gendarmes, esquerdes, etc, que s’ha d’intentar creuar. Des de aquest punt, es veu l’objectiu del dia, el refugi dels Grands Mulets a sobre d’un espadat de roca. Per arribar-hi s’ha de busca el camí per creuar aquest caos. Es passa per sobre dels blocs. “Per aquí sembla que si”, però no! El bloc queda tallat i no es pot saltar a l’altre bloc. Es busca més amunt, més avall, i no es troba el camí. Moments d’incertesa. S’ha de passar a l’altra costat sigui com sigui, si es vol arribar al refugi. Finalment, sembla que es trobi un possible pas. Es descarreguen motxilles, un salt, es baixa al fons, es passen les motxilles uns amb altres, ara es tiren a l’altra costat, es puja i… finalment s’aconsegueix passar a l’altre costat. On són aquelles escales que posava la guia que hi hauria? S’ha perdut una bona estona en aquest punt, més d’una hora i mitja. Però ara, ja només queda una forta pendent per arribar al refugi.

Es camina prou bé pel glaciar, sense masses complicacions

Es camina prou bé pel glaciar, sense masses complicacions

La Jonction, secció molt fracturada del glaciar

S’arriba a la paret del refugi, que tenen a sobre d’ells. Busquen el caminet per arribar-hi, però no existeix. El que hi ha és un “camí equipat”, una cadena per pujar uns primers metres verticals, per desprès continuar amb més cadenes i una barra de ferro fent de passamà per fer un flanqueig cap al refugi. Són les 5 de la tarda. Al final, han aconseguit el primer objectiu: el refugi. Un merescut descans i la birra que no falti! El guarda del refugi és un tio molt simpàtic. S’entenen mig en anglès mig en francès. S’agafen forces per l’endemà amb un bon sopar, tenint en compte que estem en un refugi francès. Desprès de sopar, el guarda explica l’itinerari de demà, els perills que es poden trobar i el temps. Diu que el dia serà esplèndid, amb bona visibilitat, temperatures altes i vent. Per les temperatures altes, millor aixecar-se 1 hora abans de lo habitual. Són les 8 del vespre. A dormir!

No era el camí, però al final hem pogut creuar!

No era el camí, però al final hem pogut creuar!

El refugi Grands Mulets. Arribar-hi no és fàcil

El refugi Grands Mulets. Arribar-hi no és fàcil

L’endemà diana a 2/4 de 1 de la matinada. S’esmorza i es preparen tots els estris per començar una dura jornada. Primer baixar la paret del refugi a les fosques, desprès els arnesos, grampons i encordats. Tot un procés llarg pels que no estan acostumats. Són les 2 de la matinada i s’inicia l’ascens al cim. Es puja molt dret, la pendent és molt forta. Es creua alguna esquerda i algun tros molt gelat, que fa que es prenguin les màximes precaucions. Comença a bufar el vent amb ràfegues molt fortes. Comencen a tenir dubtes que el camí que es fa sigui el correcte. En la foscor, tot semblen traces, però quan comença a clarejar s’adonen que no ho són. Es veu la traça molt més avall i molt més a la dreta. Els tres membres de l’expedició han pujat molt directes quasi seguint la carena de les parets del refugi, quan el que havien de fer, és una diagonal tot pujant per anar a buscar les parets de l’altre costat i pujar per l’altre carena que baixa del Dome du Gouter.

Itineraris per pujar. El nostre per l'aresta, el puntejat

Itineraris per pujar. El nostre per l'aresta, el puntejat

Grampons, piolets i encordats per pujar per fortes pendents

Grampons, piolets i encordats per pujar per fortes pendents

Un cop retrobat el camí, han perdut 3 hores. Es com si comencessin de nou, i són les 6 del matí. Ara si, segueixen un camí amb una traça ben marcada. El ritme és lent, per culpa del fort pendent, però constant, cosa que fa que en poc menys d’hora i mitja s’hagi recuperat l’alçada perduda. Falta poc per arribar al coll, les ràfegues de vent són cada cop més fortes i duradores. S’està a 3900-4000 metres d’alçada, una forta ràfega els fa ajupir-se. Encara no ha acabat. Al cap de molt temps, que ha semblat una eternitat, acaba. Potser han estat 2 o 3 minuts. Molt. Es miren entre ells i … decideixen recular. No pot ser, amb aquestes fortes ràfegues de vent i caminant per aresta és molt perillós continuar, i el més assenyat és tornar enrere. Ja vindran dies millors per poder fer cim. Són quasi les 8 del matí.

Baixant amb molt de compte. La neu s'enganxa sota els grampons

El refugi, penjat a les roques!

Decideixen fer una petita parada per menjar alguna cosa, i en 2 hores arriben al refugi. És hora de desfer el camí. L’endemà les condicions són pitjors, no cal quedar-se un dia més per provar sort. Ja es farà. Recullen i refan la motxilla amb les coses que hi havien deixat i continuen camí avall. No es pot perdre temps, la neu està en molt males condicions, tot s’està desfent i això pot perillós per poder creuar la Jonction. Un cop arribats, aquest cop troben un pas molt ràpid i evident. Es baixar pel glacial tot intentant seguir alguna traça. S’acaba el glacial, es treuen tots els estris (grampons, piolets, arnesos, cordes, etc) i segueixen pel corriol fins al Pla de l’Aiguille. Han baixat en més de 3 hores des de el refugi. Es baixa pel telefèric, ple de gent que vol baixar fins a Chamonix. Petita remullada de peus, una cervesa, que tot i no fer cim, es mereixen, i fins una propera ocasió, on les condicions i les dificultats del terreny permetin assolir l’objectiu més fàcilment. Però ja se sap que estem al Mont Blanc, això no són el Pirineus. I aquí no hi ha res fàcil.

Fins aviat, Mont Blanc.

crónica de la travessa del garraf 2012

12 abril 2012 19:45

Finalment, tot i les amenaces de pluja i les previsions de mal temps, aquest passat divendres 4 d’abril es va poder realitzar la Travessa del Garraf. El dia anterior es fan reunions d’última hora. Les previsions de pluja no són gaire optimistes, això fa que hi hagi moltes baixes. Però, al final 11 persones, de les 25 apuntades, decideixen tirar endavant. Es queda a 3/4 de 6 de la matinada a la Penya Barcelonista, ja que en Joan s’ofereix a obrir el bar per fer uns cafès. Des d’aquí li volem agrair i donar-li les gràcies. Aquestes primeres begudes calentes ajuden a despertar i a posar-se les piles. El grup va cap a la plaça de l’Ajuntament a veure si hi ha algun despistat, es fa la foto de rigor i s’inicia la travessa.

DSCN0862 (Medium)  

Són les 6:20 del matí i es comença carrer del Pi amunt. Prèviament, s’ha decidit canviar l’itinerari habitual de la Cova Negre, per evitar l’aigua que pot haver acumulada en aquella zona i sabent que s’ha de creuar la riera un parell de cops, i anar per ca l’Almirall. D’entrada el cel deu estar tapat perquè no es veu cap estel.

Es passa pel Palou Alt, el passeig de la carretera d’Olivella, s’entra a la urbanització de Valles Altos i s’enfila cap a ca l’Almirall. Apareixen les primers llums del dia arribant a la masia de ca l’Almirall. Primeres sorpreses positives. Al davant, en direcció nord, hi ha tot el cel seré i sense núvols, però si es mira enrere els núvols semblen amanaçadors. S’arriva a la cruïlla de “4 camins”. Arribats a aquest punt, es planteja un altre petit conflicte: anar a la dreta cap els Masets per enllaçar amb el camí habitual de Jafre - Plana Novella - Corral Nou, o bé, seguir recte cap a Can Grau - Les Piques – Corral Nou. La primera opció sembla fer tomb, la segona opció és l’escollida.

Així doncs, es segueix recte, amb senyals de GR, ara per corriol fins arribar a Can Grau. Es porta un bon ritme. De moment ningú es queixa. Més sorpreses: es veu sortir el sol! On són les pluges? No es pot cantar victòria, perquè pel darrera hi ha encara núvols, però no sembla pas que portin pluja. Es continua cap a les Piques amb una forta baixada per camí asfaltat, passant pel Corral Nou i arribant a un fondo on s’agafa una petita pista a l’esquerra, abans d’arribar a la pista que ens portaria a la Plana Novella. Una cadena barra el pas als vehicles, hi ha molts bassals d’aigua que s’han d’anar saltant i passant pel costat per no mullar-se els peus. Es deix el fondo quan es troba el camí de Begues que es segueix a l’esquerra, direcció Begues.

S’arriva a la cruïlla del camí de Carxol a la dreta. Sembla que el sol vulgui tenir més presència, no fa fred i no plou. Es un bon moment per descansar i esmorzar. Al cap de 20 minuts es reinicia la marxa, prenent el camí de Carxol. Abans d’arrivar a la masia es pren un corriol a l’esquerra, marcat amb una gran fita. És el camí de les torres elèctriques, que puja fort fent ziga-zaga i passant pel costat de les torres elèctriques. El corriol està molt net i desbrossat. Després del primer “repechon”, es fa reagrupament, i ja es pot intuir La Morella que comença ha estar tapada pels núvols i la boira, però de seguida s’esvaeixen. Últims metres abans d’arribar a dalt La Morella. El sol sembla que vulgui treure el cap definitivament deixant els núvols enrere. Però al davant estan creixent nuvolades i en canvi al darrera, s’estan obrint clarianes.

DSCN0909 (Medium) 

Es va baixant de La Morella amb molt de compte, perquè el camí està moll, les pedres patinen i es pot tenir un ensurt. No cal corre, es porten uns bons horaris. El camí està marcat amb senyals de GR. Es planeja i es continua en direcció al cim de les Agulles, i just abans es pren un corriol a d’esquerra que baixa fins a enllaçar amb una pista forestal que ens portarà a la Clota. Ara el cel està més cobert, els núvols volen guanyar la partida, però no sembla pas que hagi de ploure. S’arriba a la Clota, cruïlla de camins. Surt una pista a la dreta en pendent cap avall, però s’agafa un corriol, just al costat, a l’esquerra. Es va faldejant la dreta de la muntanya, la terra es va tornant vermellosa i s’arriba a una pista forestal que ens durà al Castell d’Eramprunyà que tenim al davant nostre.

Pels que no han visitat mai el castell, és una bona oportunitat per veure´l, però l’accés està ballat i no si pot accedir. Així doncs, sense més preàmbuls, surt un corriol a la dreta que ens portarà al destí final, Bruguers. La baixada és forta, amb alguns trams de desgrimpada. És un corriol amb bones vistes i on es pot contemplar les maravelles de la natura, com el pas estret entre parets de roca i el pont natural de roca just abans d’arribar a destí. I finalment s’arriba a l’ermita de Bruguers.

Objectiu aconseguit i sense mullar-se. I per celebrar-ho, una cervesa fresca. Ara fins l’any vinent, a veure si el temps no dona tants mal de caps.

Fitxa tècnica:

- Distàcia: 26,9km
- Alçada maxima: La Morella, 594 m.
- Desnivell + : 828 metres
- Perfil:

12m0406 Travessa del Garraf 2012 (0)_perfil 

Ruta i horaris:

 - 6:20, Sortida. Plaça Ajuntament Ribes
 - 8:00, can Grau
 - 8:35, desvio fondo Corral Nou
 - 9:10, camí Carxol. Esmorçar
 - 9:30, camí Carxol. Reinici de la marxa
 - 10:45, la Morella
 - 10:55, la Morella. Reinici de la marxa
 - 11:45, la Clota
 - 12:15, castell d’Eramprunyà
 - 12:35, Bruguers, ermita de Bruguers

Crònica de l’expedició al Toubkal

5 octubre 2010 8:59

El dilluns 13 de setembre Farra i Acció va iniciar l’expedició al Marroc per fer l’ascensió al cim del Toubkal. Aquest és el cim més alt del país i de l’Àfrica del nord amb 4167 metres d’alçada i està situat a la serralada de l’Atlas. Els cinc components de l’expedició van aconseguir el seu objectiu i van assolir el cim, amb una ascensió fàcil però de retorn llarg. Gran satisfacció per 2 dels components que feien el seu primer 4000, i per la resta de companys, ja que el bon ambient entre tots va ajudar a que l’expedició fós un èxit.
Aquí ens expliquen la crònica de l’expedició amb tots els detalls: ressenya, perfil i track.

Continue reading 'Crònica de l’expedició al Toubkal'»

Ascensió: Pic de Dórria

3 abril 2010 12:55

El Pic de Dórria es un més d’aquest pics que passen desapercebuts a una gran majoria de gent , ja que tot i tenir una alçada considerable , un bon desnivell i unes vistes precioses , queden a l’ombra dels gegants que els envolten ; en el cas del pic de Dórria , el seu gegant es transitat Puigmal .

 

El recorregut proposat surt del fons de la vall , a Ribes de Freser ( 900m ) . Això li dona un caràcter especial , ja que a més de sumar un bon desnivell , ens ofereix la possibilitat de contemplar els frondosos boscos de les vessants del Cim d’Estremera i gaudir d’un camí gairebé verge , molt i molt poc conegut i transitat .

 

Ressenya:

Continue reading 'Ascensió: Pic de Dórria'»

primera ressenya

28 març 2010 19:24

prova de ressenya