Els goigs, entre la devoció
i la festa. Els Xulius, 1998
Part II: els goigs com a devoció
popular
Goigs i litúrgia
En un moment en què la litúrgia
(és a dir, la celebració religiosa estricta) era en llatí,
els goigs es cantaven dins de l´església en la llengua del
poble.
Els goigs permetien una comunicació directa
entre la divinitat o els sants i la gent senzilla. Aquest fet els convertia
en mostres de religiositat popular. La religiositat popular, a la Mediterrània,
té manifestacions tan diverses com les romeries -anades a Montserrat
o a altres santuaris-, les processons de setmana santa, els aplecs a les
ermites, els balls de festa major que representen qüestions religioses
-diables, pastorets, cercolets-, etc.
De fet, els goigs tal com els entenem avui dia
sovint mostren aquesta estreta relació amb la litúrgia ja
que mantenen una pregària que moltes vegades és en llatí
i que segueix els esquemes litúrgics ben a prop de la petició
popular.
Goigs en alabança del gloriós
màrtir Sant Magí venerat en l´ermita de Sant Pau de
Sant Pere de Ribes. Facsímil editat l´any 1984 d´uns
goigs d´inicis de segle.
A l´ampliació, vegeu-hi enquadrada
en vermell la
petició popular i enquadrada en blau
la pregària litúrgica en llatí.
.
Els goigs, entre la devoció
i la festa. Els Xulius, 1998
|