Montgròs

Cim més elevat del terme municipal. Amb 358 metres, que no és gran cosa, ha esdevingut un indret emblemàtic ja que ofereix una vista panoràmica de tota la comarca, del massís del Garraf fins a la Morella i del conjunt del Penedès amb Montserrat al fons. Els dies que fa bo s’hi veu Mallorca, cosa que neguen alguns escèptics en general curts de vista.

Esdevingut un dels símbols locals des que Emili Giralt i Giralt hi dedicà el seu mitificador poema Sota el Montgròs (“En un extrem posat d’aqueixa terra / de Ribes ets, Montgròs, el Sinaí”), qui més qui menys ha corregut per fer-se seu aquest turó. S’hi planta una senyera cada Onze de Setembre i, pels volts de Nadal, hom hi porta el pesssebre.  Ha donat nom a un institut, a unes noies i, en dos moments de la història, a una revista local. Per Sant Pau també s’hi fa una cursa. Durant uns anys acollí una monjoia que contenia un llibre de signatures i una placa amb una quarteta de Jaume Gómez i Puig: “Plantem en nostre camí / la fita per a la història / i l’amic, quan sigui aquí, / en faci sempre memòria”. La van trinxar a cops de pedra.

Qui més qui menys hi ha pujat de nit per veure la volta celeste i sentir les pulsions més elementals. I no foren pocs els que hi pujaren l’any 1997 quan les flames abrasaren la muntanya. Amb l’ànim encès (no podia ser d’altra manera), carregaren màquines de sulfatar, draps mullats i un entrepà de truita (els que van tenir més sort), per defensar  la muntanya venerada.

I és que no hi ha res tan bonic com  descobrir-lo cada matí, sempre igual però sempre diferent: adés verd i esplendorós, adés gris i misteriós -voltat de boira-.  I, molt de tant en tant, subtilment enfarinat.

Un altre dia parlarem de les antenes.